¿Y tú? Cuando los ángeles te pregunten, ¿qué recordarás?

Aquest quadre de l’Eliseu Meifrèn m’el va ensenyar el meu pare de no sé quin catàleg. De seguida em va captivar per la llum i pels tons pastís. Crec recordar que posava que era el port de Barcelona. Però mirant bé la pintura, Montjuïc em sembla massa petit.
Sigui com sigui, m’agrada molt l’ambient malenconiós que desprèn, amb el sol ja molt baix, les llums del port enceses i gairebé sense vaixells ni passejants.
El cas és que vaig decidir escanejar-lo per posar-m’ho de fons de pantalla, i ara el poso aquí per qui en vulgui gaudir.

En mis ratos libres a veces siento el impulso de coger la guitarra y tocar un rato. Otras me apetece coger la cámara para hacer una foto. Y en ocasiones me apetecen las dos cosas a la vez.

Creo que son sustitutos de los múltiples cigarrillos que solía encender cuando fumaba, hace ahora unos ocho años. Al menos, esa sensación de “necesidad” me lo recuerda. Pero en cualquier caso son unos buenos sustitutos porque son más sanos.

Hoy he hecho las dos cosas a la vez… ¡¡y me apetece un cigarrillo!!

Aquest matí m’he aixecat bastant més d’hora del normal i he començat a treballar “a lo bestia”. Ni m’ha passat pel cap esmorzar ni anar al bany.

Total, que cap a les 12.00 estava força cansat.

Hi ha hagut un moment en què la vista m’ha fugit de la pantalla de l’ordinador i s’ha clavat en les llibretes que veieu aquí al costat.

No sé en què estava pensant. Sé que moltes coses voltaven pel cap, algunes agradables, altres desagradables. Hi ha hagut un moment en què els pensaments s’han amortit i aviat eren com fulles que se’n du el vent…

I allí estaven: els àtoms! He vist els àtoms de les llibretes, de tant que he fixat la vista. Neutrons, protons, electrons, patrons i altres cabrons dansaven en el profund de la matèria. La música de l’Univers.

Suaument he baixat la mirada cap el meu propi cos i… també. També els àtoms ballaven la dansa de la matèria.

Estoy fascinado por mis iPhone y MacBook, y no sé cómo voy a pasar las fiestas navideñas sin comprarme una iPad mini.

Voy encontrando en internet y en la Apple Store programas y aplicaciones que hipnotizan las horas, sobre todo cuando encuentro alguna que da un nuevo giro a mi afición por la fotografía. Y ya no digamos cuando puedo bucear en las simas, nunca vistas hasta ahora, del más profundo océano Beatle: fotos inéditas, vídeos desconocidos, sus guitarras, retales de canciones desechadas, pruebas de estudio…

La Central

Sin embargo ayer entré en la librería La Central de la calle Mallorca, y pude sentir la emoción en todas y cada una de las células de mi cuerpo. Papel. Papel. ¡Tanto papel! Toneladas de cálido y silente papel a mi alrededor. Un retiro aislado y apacible, un laberinto de sosiego.

Ubicado en el interior de uno de esos nobles edificios burgueses tan característicos de Barcelona, el establecimiento acoge sensaciones que casi pertenecen ya al pasado: el crujir de la madera bajo los pies, el aroma del papel, el pasar de una página, el tránsito pausado y gentil de las personas entre estanterías y pilas de libros… Se diría que uno está a salvo.

Partido en dos

A medida que se acentúa mi adicción a la tecnología y al conocimiento global, una parte de mí se despega y retrocede en el tiempo. Aluminio, piel, baquelita, magnesio, madera, cobre… los productos de antaño, elegantes, sobrios, firmes y leales. Hechos por las manos del hombre. Cámaras fotográficas, libros, guitarras, juguetes, teléfonos, libretas…

New Phono

Otra de mis tiendas fetiche es New Phono, en el carrer Ample. Creo que ya la he mencionado otras veces en este blog. Fue fundada en 1906 en el mismo local del carrer Ample donde ya se vendía música en 1834. Desde sus inicios se dedicó a la venta de gramófonos, pianolas, discos, radios de galena, guitarras, bandurrias, pianos, violines… Con las décadas apenas ha cambiado. Cuando entro allá me siento como una carcoma, pues el interior del establecimiento es todo de madera, madera muy vieja, y las paredes están forradas de guitarras.

Alpha y Omega

No quiero acabar partido en dos. Y es por eso que intento unir pasado y futuro. Hago fotos con película fotográfica y cámaras de hace cincuenta años, pero las escaneo y las cuelgo en internet junto a las demás. Toco una vieja guitarra acústica pero la grabo con el iPhone y la mezclo con efectos de lluvia en el ordenador. Organizo mi agenda con el smartphone y el ordenador, que me avisan de los recados pertinentes, pero me acabo de comprar una libreta de piel para tomar notas y apuntar ideas.

Papirum

Y esto me lleva a un tercer establecimiento fetiche: Papirum. En este caso no estamos ante una tienda legendaria de Barcelona, pues fue fundada a principios de los años ochenta. Aun así, la entrada nos transporta a un paraíso del papel de un tiempo pasado. Son famosos sus papeles decorados a mano, hechos con antiguas fórmulas artesanales, las encuadernaciones en piel, los productos de caligrafía y toda una serie de selectos artículos de escritorio.

De todas formas, por donde me da miedo pasar es por la tienda Apple…

Bosón de Higgs que esteu en el cel
sigui santificat el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre Regne.
Faci’s la vostr voluntat
aquí a la terra, com es fa en el cel.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos Senyor el dia d’avui
i perdoneu les nostres culpes
així com nosaltres perdonem
els nostres deutors.
No permeteu
que nosaltres caiguem en la temptació
ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Amén.

Ja està!!
Ara segur que els de Bankia no s’escapen de la presó.

Fa un parell d’anys o tres acostumava a portar una càmara sempre a sobre. Normalment una compacta, però de vegades també la reflex. Fins i tot sortia amb les càmeres analògiques manuals, de pel·lícula, que encara conservo; en tinc dels anys 50, 60 i 70.

Postaletes

De sobte em vaig cansar. No sé si va ser l’iPhone o un curs que vaig fer que em va desmotivar una mica. Sembla ser que tohom és capaç, avui dia, de capturar bones fotos fàcilment, que del que es tracta ara és de construir històries o de presentar un grup d’imatges que mostrin una idea, una perspectiva, un estat d’ànim… I jo continuo amb les meves fotos “postaleta”. Una per una, desvinculades les unes de les altres, desfilen com una columna de tímids silenciosos.

Malgrat tot, de vegades la mà encara se m’enganxa a una càmara i l’haig d’agafar. Si és de les antigues em fascina la precissió mecànica de la màquina: el metall, les molles, la roda del diafragma, els engranatges, l’obturador, tots aquells cargols diminuts… Clock El so de l’obturador!! Si és digital m’emociona la circuiteria, l’exercici de nanotecnologia, la vida lluminosa dels indicadors i de la pantalla, i la sensació de poder disparar lliurement sense descans fins que s’acabi la bateria… I acabo tornant amb una foto.

Avui volia fer una foto d’una “trampilla” d’Aigües de Barcelona pintada de vermell que hi ha a un carrer de Barcelona. D’aquest color, ben rodona, i sobre una mar de rajoles grises, semblava el sol sortint de matinada.
Clic-cloc. Se m’han colat aquestes cames de dues dones.

L’esborro?

El primer pensament ha sigut el d’esborrar la foto: he vist la meva parella fent alguna de les seves observacions lacòniques.
Però no he pogut.
És una foto bonica, i no sé per què.

Millor no analitzar

Sempre he tingut grans dificultats per expressar perquè m’agraden les coses. Quan he donat una raó me n’adono de seguida que he dit una tonteria. En el millor dels casos he dit una desena part de la veritat.
No sé si això em passa només a mi, però m’agrada no esbrinar els motius pels quals m’agrada una cosa. A la que poso el cap a treballar perdo de vista l’essència de la cosa.

Gaudir o expressar?

És com quan poses la cara al primer sol de la primavera. A la que dius a algú “què bé s’està al sol” deixas de gaudir del sol de debò. Fins i tot pots entrar en una conversa de tòpics: què bé es viu al nostre país, la cultura mediterrània, el sol com antidepressiu… I això és un problema perquè sóc un entusiasta de comentar les coses agradables, però començo a sospitar que les coses es frueixen diferent si ho fas en solitari. O gaudeixes o comuniques.

Al final he pogut fer la foto que volia. Però m’agrada més l’altra. Per què? No ho sé.

Badar

Tenim un mot català boníssim: badar. Pràcticament no s’utilitza, perquè de petits ens ho van deixar ben clar: no badis!
Ara molt poca gent bada.
Però badar és una necessitat de la persona. És quan els pensaments s’han desenfocat tant que s’esvaieixen; llavors deixen pas a una percepció nítida. Són aquells moments en que la remor d’una font sembla fer-nos pesigolles al clatell… I la vida somriu.

L’altre dia un parent mexicà que tinc em va passar aquest vídeo d’un moment patriòtic italià a l’òpera de Roma. No és actual, és de mitjans març, però em va emocionar. Ho reprodueixo aquí amb l’única intenció d’expressar el meu afecte pel país més bonic i acollidor del món. Totes les persones italianes que he conegut m’han inspirat un profund afecte i una gran alegria de viure. Deixo intacte el texte del correu que em va enviar aquest parent, on explica el que succeix al video que va al final. Ah! Connecteu els altaveus, Verdi ho mereix.

Continua llegint