Diada del llibre 2024

Egipte en imatges

Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair

L'antiga civilització egípcia sempre ha exercit gran fascinació. Prou xativins han viatjat al país del Nil. Jo hi vaig estar fa ben poc. En realitat, no som gens originals; des de fa dos mil cinc-cents anys han cobejat Egipte gents com els perses aquemènides, Alexandre el Gran, els grecs ptolemaics (ascendents de Cleòpatra), romans i bizantins (difusors del cristianisme), musulmans (perses, fatimís i mamelucs), croats, turcs, francesos, britànics, buscadors de tresors, escriptors, plagues d'arqueòlegs professionals o diletants, rapinyaires, personatges acabalats, celebritats... Tots hi han deixat la seua empremta. L'estada a la capital, el Caire (al-Qāhira, la Victoriosa), permet fer-se una idea de les capes del país. Els vestigis d'època faraònica sovintegen al centre i la perifèria de l'urbs: mòmies reials a la cripta del Museu Nacional de la Civilització Egípcia, el tresor de Tutankamon al Museu d'Antiguitats Egípcies de plaça Tahrir, el colós de Ramsès II a Memfis, la Gran Esfinx i les piràmides de Guiza, la piràmide esglaonada de Djoser a Saqqara...

Però el centre del Caire és essencialment musulmà. En donen fe el Museu d'Art Islàmic i un seguit d'edificis com la ciutadella de Saladí, les mesquites de Muhammad Alí (o d'Alabastre) i d'al-Rifa'i, del segle XIX, el conjunt de mesquita i madrassa del soldà Hassan, del segle XIV, la madrassa d'al-Azhar, del X, i la mesquita d'Ahmad ibn Tulun, del IX, la més antiga —el seu minaret amb escala exterior s'assembla al de la mesquita iraquiana d'Abu Dulaf, en Samarra. Un passeig pel Caire proporciona imatges inoblidables: l'església dels sants Sergi i Bacus, al barri copte (la cripta és el lloc on sojornà la Sagrada Família durant la fugida a Egipte), el Fishawy (Cafè dels Miralls), a prop del basar Khan al-Khalili... El cafè, fundat en el segle XVIII, fou, a partir del XX, punt de reunió d'ociosos, artistes, escriptors, agents secrets, periodistes... Naguib Mahfouz, Nobel de Literatura, autor d'El carreró dels miracles, solia seure al Fishawy, situat, ves per on, en un carreró. Però tot açò és un preàmbul. S'ha de prendre un vol a Luxor, l'antiga Tebes, per a embarcar-se en un vaixell i navegar cinc o sis jorns, aigües amunt, fins a ‘Aswān (Assuan).

És indescriptible el cúmul de sensacions que s'experimenten durant el viatge pel riu de la vida i del temps. L'abundor de fites aclapara: els grans temples de Karnak i Luxor, el de la dea Hathor a Dendera, la Vall dels Reis amb tombes de diversos faraons, el temple funerari de Ramsès III a Medinet Habu, el de la reina Hatšepsut, els Colossos de Memnon, el temple d'Horus en Edfú, el de Kom-Ombo dedicat al déu cocodril Sobek, l'enorme conjunt de Files (el temple d'Isis i altres monuments de l'illa foren desmuntats, abans de quedar submergits en l'embasament d'Assuan, i traslladats a l'illot d'Agilkia), la pedrera amb l'obelisc inacabat, poblats nubis, l'illa Elefantina... La culminació del periple està en Abu Simbel, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sudan. Els temples colossals de Ramsès II i Nefertari també foren traslladats a una cota superior. En fi, dos xativins dels segles XII i XIII admiraren moltes de les meravelles egípcies. Ibn Ferro (Abū-l-Qàssim ibn Firruh aix-Xatibí), ulema nascut a Xàtiva en 1143, va acabar els seus dies a Egipte.

 

Però el nostre viatger més reeixit és ibn Ǧubair (o Jubair), geògraf, jurista i escriptor. Es debat si havia nascut a Xàtiva o València. Allò ben cert és que visqué i estudià a Xàtiva. En 1182, inicià la peregrinació a la Meca. Travessà l'estret de Gibraltar cap a Ceuta. El 24 de febrer de 1183, s'embarcà en una nau genovesa i salpà cap a Alexandria. Quan arribà al Caire ja existien els conjunts d'Ibn Tulun i al-Azhar. Es desféu en elogis a Saladí. En veure les piràmides i l'Esfinx, quedà perplex, incapaç de copsar el seu sentit. «Ningú no sap quina cosa són, llevat de Déu, poderós i gran.» Jubair navegà pel Nil fins a Assuan i travessà la mar Roja cap a Jiddah, Medina i la Meca. Més endavant, es dirigiria cap a Jerusalem, Damasc, Mossul, Bagdad i Acre, des d'on tornaria a casa, fent escala a Sicília. Encara faria dos viatges més. Morí en Alexandria durant l'últim, en 1217. Deu la seua fama a la relació del viatge, riḥla, que va escriure durant el primer periple. És una obra mestra convertida aviat en model de literatura de viatges. Fou plagiada per escriptors i viatgers posteriors. Jo imagine Ibn Jubair navegant en falua per aigües del gran riu.

(publicat a Levante-EMV, el 20/04/2024)

Fotografiar en falles, documentalisme i estètica

El reconeixement de les fotos com a obres d'art és objecte de discussió, però ja pocs qüestionen el vessant estètic de l'obra fotogràfica. La casualitat ha volgut que l'IVAM albergue, mentre escric aquestes línies, una exposició titulada "La fotografia al mig". Mostra una selecció de composicions, construccions urbanes, paisatges naturals, interiors i nombroses fotos dedicades al cos humà. Ben mirat, tots els temes remeten a les arts plàstiques —dibuix i pintura sobretot. Tanmateix, la fotografia no està emparentada amb la pintura. Semiòlegs com Roland Barthes han ficat de relleu que la fotografia entronca amb l’art a través del teatre. Fotògrafs com Alberto García-Alix o la desapareguda Ouka Leele en són bons exemples; els personatges retratats per aquests artistes es captenen com ho farien els actors i les actrius damunt d'un escenari teatral.

Si alguna cosa caracteritza les creacions artístiques és que ens ofereixen unes visions inusitades del món. L'obra d'art és una imatge de la realitat, no la realitat mateixa. Açò és particularment cert per a la imatge fotogràfica, que mai no coincideix fidelment amb la realitat captada. En l'era analògica, la pel·lícula i la seua sensibilitat, el comportament de l'obturador, el tipus d'objectiu i l'enquadrament alteraven la realitat. El gran angular, per exemple, distorsiona les faccions en un retrat. I a l'actual era digital, altres elements, com el sensor, el balanç de blancs, el rang dinàmic o el soroll, també modifiquen la realitat. El que veiem a la foto no és exactament el que hi ha al món real. En qualsevol cas, múltiples disciplines artístiques (cinema, teatre, performances...) fan servir la fotografia com a eina. La fotografia és fonamental per a entendre l'evolució de l'art. Moviments com el tenebrisme, durant el període barroc, no són plenament explicables sense el concurs d'alguns dispositius òptics precursors de l'actual càmera fotogràfica. Està perfectament documentat l'ús de cambra fosca per pintors com Van Eyck, Caravaggio, Vermeer o Canaletto.

En descobrir-se la fotografia, molts artistes —els impressionistes, posem per cas— feren servir màquines fotogràfiques com a eina de treball. Són ben coneguts alguns casos: Degas, Pissarro, Cézanne, Sorolla... La fotografia influí en els enquadraments, els plans i els angles. Abans de la fotografia, les obres pictòriques dels grans mestres solien tenir l'aparença d'un escenari en què eren col·locats els personatges. Els impressionistes introduïren als seus quadres el contrapicat, el picat, el pla americà... Ja han transcorregut més de cent trenta-cinc anys de feliç maridatge entre fotografia i pintura des de la primera càmera Kodak. Avui, qualsevol museu important guarda als seus fons molta obra fotogràfica. L'IVAM té fotos de Robert Frank, Hamish Fulton, Thomas Ruff, Lee Friedlander, Joan Fontcuberta, Darío Villaba, Mira Bernabeu, Bleda y Rosa... (L'Ajuntament de Xàtiva, gràcies a diversos llegats i als salons fotogràfics que se celebren a la ciutat anualment, també conserva un important patrimoni fotogràfic.) Ara bé, la fotografia, a més de procediment per a produir plaer estètic, és també capaç de generar altres significats.

L'adveniment de la fotografia suposà una nova manera de produir missatges i paisatge cultural, de redefinir la nostra relació amb el medi, la identitat i la representació corporal. Una de les funcions més importants de la fotografia és la documentalista. Des del seu naixement, juga un paper fonamental en la fixació de tota mena d'esdeveniments. Bona prova d'açò la tenim en les exposicions i publicacions de fotografia antiga, gràcies a les quals podem conèixer els autors, els temes i els estils més generalitzats durant els inicis de la fotografia a l’Estat espanyol. (En 2018, s'exposà a València "Memòria de la llum, fotografia en la Comunitat Valenciana entre 1839 i 1939".) Les realitzacions de fotògrafs del segle XIX que treballaven amb el procediment del col·lodió humit —havien de viatjar amb laboratoris ambulants instal·lats en carros— ens han llegat imatges d'enorme valor etnològic. Entre els més importants que treballaren a la pell de brau, destaquen el britànic Charles Clifford (fotògraf oficial de la reina Isabel II), el francès Jean Laurent i el valencià José Martínez Sánchez, nascut a Bicorp, a la veïna Canal de Navarrés.

Gràcies a la tasca d'aquests fotògrafs, tenim testimoni gràfic dels inicis de la industrialització del país (construcció de canals, ferrocarrils, etc.). Quant als temes, cal esmentar el retrat social i de costums (personatges, oficis), la instantània bèl·lica, vistes de monuments, fotos de viatges, la pornografia... Els condicionaments tècnics —els llargs temps d'exposició— i cert culte social a la mort van estar darrere d'una especialitat cridanera: la fotografia de difunts. D'altra banda, amb el perfeccionament tècnic apareixerien les primeres revistes gràfiques i sorgiria la foto de reportatge. En un principi, les fotos s'havien de transformar en gravats (durant molt de temps, els gravats substituïren el paper que juga ara la il·lustració fotogràfica). També s'obrí pas la foto de record d'esdeveniments individuals i socials (bodes, festes). A casa nostra, alguns fotògrafs excel·lents, com Simarro, Talens o Sarthou, captaren les efemèrides de l'època en què van viure. És significatiu el nombre de fotos de falleres realitzades per Carlos Sarthou. Com s'esdevé amb altres manifestacions de la cultura popular, fotografia i falles han dut sovint camins paral·lels.

A les persones ens agrada perpetuar visualment els moments més intensos de les nostres vides i arxivar els records que restitueixen el temps perdut. Per això, el fenomen fotogràfic assolí aviat gran protagonisme en totes les fites socials i familiars. Al cap i a la fi, com a intent d'aprehendre la realitat, la fotografia és prou efectiva. A més, la tècnica fotogràfica permet la reproducció il·limitada d'una imatge. Justament per això, es multipliquen les possibilitats d'accés al món de les representacions plàstiques, abans monopolitzat per les elits. Les reproduccions fotogràfiques també passen a formar part del conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses. Per tant, la fotografia no podia ser aliena al món faller. Les activitats que es despleguen al voltant de la falla són propícies per al documentalisme, la foto de carrer tan en voga (l'street photography), el retrat i les atmosferes impregnades d'aurèola estètica —fàcils d'obtenir sobretot en cercaviles, despertades i cremes. Llum i ombres segons la posició del Sol, colors i fumerades creen escenes ben fotogèniques. El folklore és font inesgotable d'inspiració per a bons fotògrafs de tot arreu.

D'altra banda, les falles són art efímer, una mena de happening que sols cobra perdurabilitat si resta documentat gràficament. A ningú no ha d'estranyar que la festa, en prendre volada, vulga deixar testimoni visual de la seua existència, a través de diversos mitjans de reproducció gràfica. Els llibrets són la plataforma més adient per a aquests propòsits. Els primers llibrets de falla es feien servir bàsicament per a la sàtira pamfletària, però s'anaren omplint a poc a poc de vinyetes, gravats, esbossos i, finalment, fotos. Per això, avui, entre els elements rituals imprescindibles de tot llibret explicatiu no poden faltar les fotos de falleres, actes fallers i, fins i tot (l'influx d'altres publicacions), vistes ràncies de la ciutat. Com que els fotògrafs han esdevingut una mena d'incrustació al món faller (formen part inseparable de romeries i cercaviles, com el bombardí), sovint es planteja un dilema: ¿cal fotografiar xiquets i xiquetes perquè són fallers o s'abillen de fallers amb l'únic propòsit de posar per a la foto? No importa la resposta. Hi ha una cosa certa: tota la documentació gràfica replegada acaba envoltada d'un halo poètic amb el pas del temps.

La Comissió de República Argentina és conscient d'aquesta qualitat de les fotografies. Per això, el seu llibre explicatiu sol rescatar de l'oblit materials molt valuosos. Ara bé, amb la proliferació dels telèfons mòbils, potser les coses ja no seran iguals. Em ve al cap la figura de Sion Fullana, un dels millors creadors de fotografia artística realitzada amb mòbil. La nit del 4 de novembre de 2008, es trobava a Times Square (Nova York) barrejat amb la gent que celebrava la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials. Fullana fotografià una parella que es besava. Aquella imatge esdevingué icònica i donà fama al seu autor, que es convertí en un dels millors especialistes en street photography. Aviat, començà a utilitzar el mòbil com a eina de treball; li permetia captar imatges amb proximitat, invisibilitat i llibertat. La gent no estava acostumada a ser retratada al carrer per un mòbil. Encara no existia Instagram. Ara, però, tot és molt distint.

Gats i gossos tenen mòbil amb càmera —generalment de gamma baixa. Als milions de persones que fan fotos no els sol importar que les imatges tinguen una qualitat ínfima: figures i objectes moguts, mala il·luminació, excés de gent a l’enquadrament. L’usuari mitjà té uns coneixements fotogràfics molt elementals. D'altra banda, ja no ens deixem fotografiar fàcilment; desconfiem de l'ús que es puga fer dels retrats. És molt arriscat fotografiar gent sense permís; pot haver-hi problemes legals. Lògicament, el fenomen del mòbil s'ha traslladat a les falles. Enguany, a més de fotògrafs més o menys "professionals", hi haurà una plèiade de pares, mares, germans, iaios, ties, cosins, amics, turistes i curiosos que, proveïts de mòbils, es dedicaran a captar imatges dels actes fallers i de les persones que intervenen en ells. Es faran milions de fotos, però moltes es perdran en el riu immens de les xarxes socials o en l'oblit. Això sí, algunes de les imatges supervivents acabaran tenint gran poder d'evocació. En el futur, qui les veja podrà experimentar sensacions que tenim nosaltres quan veiem fotos de Carlos Sarthou o d'Ángel Patiño López.

(publicat en Argentina, llibret explicatiu de la falla República Argentina, 2024, Xàtiva)

93 aniversari

El futur serà femení

La desigualtat entre homes i dones encara és ben gran, però diversos símptomes anuncien que el futur serà femení. Un àmbit que s'ha feminitzat molt és el literari. La narrativa, per exemple, ja havia de tenir des dels orígens ingredients atractius per a les dones, que sempre n'han estat les principals receptores. L'obra que mancava d'aqueixos ingredients estava condemnada al fracàs. Però la literatura era principalment escrita per homes. I només tenien accés a la lectura dones de classe alta. Tot això ha canviat. Diferents revistes i suplements culturals de diaris solen publicar les llistes dels millors llibres de l'any. En 2023, el nombre d'autores era aclaparant. Alguns noms es repetien en totes les llistes: Alana S. Portero, Maggie O'Farrell, Laura Ferrero, Marta Jiménez Serrano, Irene Solà, Elvira Navarro, Eva García Sáenz de Urturi, Dolores Redondo... Si mirem premsa escrita en la nostra llengua, set de dotze llibres i nou de quinze, recomanats per un diari i un setmanari, tenien autora: Imma Monsó, Andrea Genovart, Mònica Batet, Núria Cadenes, Eva Piquer, Maria Climent, Carlota Gurt, Anna Moner, Marina Garcés, Montserrat Corretger...

Els clubs de lectura —ignore si n'hi haurà algun a Xàtiva— estan formats majoritàriament per dones. Açò té molta rellevància; els llibres són transmissors d'estereotips de raça, de gènere, de classe... Sovint, el poder s'expressa a través de la literatura. L'establishment encara és masculí, però les dones van accedint gradualment als àmbits en què es remenen les cireres. El passat 14 de febrer, Felip VI presidí l'acte de lliurament de despatxos a una nova promoció de jutges. A la presidència sols hi havia homes, però integrava la fornada una immensa majoria de dones. El rei s'afartà d'encaixar mans femenines. Això no significa necessàriament que la nostra justícia vaja a millorar, ni que les noves jutges siguen més progressistes que els seus col·legues masculins, entre els quals predomina el conservadorisme. Però tot podria ser; els sondeigs del CIS indiquen que les dones es posicionen més a l'esquerra que els homes. El partit polític amb més suport electoral entre les dones és el PSOE, mentre que Vox atrau la major proporció de vot masculí.

En les últimes eleccions, el 44% de les dones va votar per partits progressistes o d'esquerres i el 31%, per partits de dreta i ultradreta. El fenomen es dóna en altres països (Alemanya, Polònia, Brasil...). Potser, la dona té més seny que l'home, o la consciència de la injustícia, la desigualtat, l'assetjament i la violència de gènere influeix en el posicionament. La inclinació per l'esquerra es manifesta sobretot entre xiques menors de 35 anys. Només els homes majors de 65 són majoritàriament d'esquerres. Dretització i reacció contra el feminisme estan protagonitzades principalment per xics joves. Existeix, per tant, una bretxa ideològica entre xics i xiques que va en augment. Però tornem als membres de la judicatura. Bé que siguen progressistes, pertanyen a l'establishment. Les dissonàncies amb persones dels seus cercles d'amistats pot complicar-los la carrera professional. Desentonar dels col·legues sol reportar problemes. Passa igual en altres professions de gent acomodada. Per això, més presència femenina als tribunals no garanteix res. A Xàtiva, els quatre jutjats de primera instància i instrucció tenen dones com a jutges titulars.

Les dones també són majoria a l'ensenyança primària, pública i concertada, i porten camí de ser-ho en secundària. Als col·legis d'infantil i primària de Xàtiva, els claustres estan feminitzats. Al CEI Teresa Coloma només hi ha dones, perquè els homes solen defugir l'educació infantil. La història es repeteix a la sanitat. El Centre de Salut d'Ausiàs March, que compta amb serveis de salut mental, pediatria, planificació familiar i atenció primària, té una plantilla de divuit metges, quinze infermers, una treballadora social i una higienista dental. Vora dos terços dels facultatius són dones. En infermeria, un treball tradicionalment femení, la quota puja al 95%. També són majoria aclaparant les auxiliars administratives. I sense sortir-nos de la sanitat, el farmacèutic és altre sector en què es van imposant les dones. Ja deuen ser majoria les titulars farmacèutiques de Xàtiva. En definitiva, bé que encara s'han de trencar sostres de vidre, ens dirigim cap a un món en què les dones tindran molt a dir, cosa que alguns homes, joves sobretot, no acaben de pair.

(publicat a Levante-EMV, el 06/04/2024)

Imatge massa negativa

El 23 de febrer, vaig viatjar a terres de Múrcia. Vaig passar un dia a la capital i dos a Cartagena, que també és, en realitat, una capital. A la Qart Hadasht fundada pel general Asdrúbal es troben les seus d'un comandament naval i una capitania marítima, i les instal·lacions de la base més important de l'Armada a la Mediterrània. Pel que fa a l'administració autonòmica, estan a la ciutat l'Assemblea Regional de Múrcia i la Conselleria de Turisme. ¡Quina enveja! (Durant el procés de redacció del nostre primer Estatut d'Autonomia s'arribà a parlar d'emplaçar les Corts Valencianes en algun edifici històric de Xàtiva, però la cosa quedà en no res.) A més, Cartagena ha esdevingut una capital molt populosa; té vora dos-cents vint mil habitants. Allò que atrau els visitants és, però, la gran riquesa del seu patrimoni històric i artístic; conserva elements púnics i sobretot romans, fortificacions del XVIII, nombrosos edificis modernistes, historicistes i eclèctics bastits entre la darreria del segle XIX i la primeria del XX, i museus del màxim interès.

Passejant pel nucli històric de Cartagena, em venien al cap discursos sobre la nostra ciutat vella que voregen la propaganda negativa; poden espantar potencials visitants. Em referisc a pregonar reiteradament que el patrimoni històric de Xàtiva es troba en un estat llastimós. La rehabilitació i el manteniment de monuments antics exigeixen invertir moltíssims diners. Sovint, les distintes administracions públiques no donen l'abast; han de respondre altres demandes dels electors, que són, en teoria, els qui decideixen en quines despeses s'han d'esmerçar els impostos. A Cartagena s'han fet moltes inversions en patrimoni. Es destapà el Teatre Romà junt al qual s'alça el museu projectat per Rafael Moneo. Es van museïtzar diversos jaciments arqueològics (la Casa de la Fortuna, l'Augusteum, el Barri del Fòrum, als peus del turó Molinete...). En 2008 s'inaugurà l'ARQUA (Museu Nacional d'Arqueologia Subaquàtica) i en 2021, el Museu Romà del Fòrum, bastit sobre les restes de la cúria. Molts antics pavellons militars d'estil neoclàssic són ara dependències de la Universitat Politècnica de Cartagena. Tanmateix, les zones degradades sovintegen a ciutat vella.

Façanes sostingudes per bastiments que tapen solars buits jalonen la ruta modernista i eclèctica. Alguns edificis es mantenen miraculosament dempeus, però les seues cares estan cobertes amb xarxes, ja que el risc de despreniments és elevat. S'ha dit que onze elements de Xàtiva figuren a la llista roja del patrimoni que publica periòdicament Hispania Nostra. Cartagena té vint-i-cinc a la llista. De fet, només l'antiga Carthago Nova té el 39% de tots els monuments de la regió de Múrcia inclosos a la llista roja. Xàtiva i Cartagena són ciutats d'art. Llurs ajuntaments difícilment poden fer front a les exorbitants despeses de rehabilitació i conservació sense ajuda d'altres administracions. Això no obsta perquè els ciutadans pressionen els seus governs locals, sovint inclinats a desentendre's de l'assumpte. I no tot el patrimoni històric és de titularitat pública. Sí, els particulars han de complir amb les seues obligacions —també l'Església Catòlica, per cert—, però fer servir exclusivament el càstig no resol el problema; molts propietaris no tenen mitjans econòmics per a mantenir els béns culturals de què són titulars. I és que es troben a faltar ajudes públiques.

Però cal distingir, segons el meu parer, entre allò que paga la pena conservar i allò irrecuperable o d'escàs interès. I han d'estar definits els usos dels edificis que vulguem rehabilitar. Urgeix més recuperar totalment Sant Domènec, Santa Clara i l'ermita del Puig que l'antic molí Serrampedra. L'Associació d'Amics de la Costera, posem per cas, ha demanat a l'Ajuntament de Xàtiva que inste la Generalitat a declarar Bé d'Interès Cultural les restes dels banys àrabs del Raval. L'entitat ha demanat igualment que es recupere el vell projecte de rehabilitació redactat fa una dècada. Però no corren bons temps per a la cultura; el conseller del ram ja ha mostrat quins són els seus punts de vista sobre la matèria de què és responsable. No podem esperar massa del nou govern valencià. Així i tot, no hem de desistir de les denúncies. Jo he criticat més d'una vegada la desídia municipal. Però projectem una imatge massa negativa de Xàtiva quan la crítica esdevé pura matraca, sobretot si ens oblidem de divulgar els atractius de la ciutat, que són nombrosos.

(publicat a Levante-EMV, el 23/03/2024)

Centenari d'Estellés

La dona en l'art

La celebració d'actes relacionats amb la Diada de la Dona Treballadora —o Dia Internacional de la Dona— es prolongarà fins al 19 d'abril. Des de dilluns es pot visitar a la Casa de Cultura la "XV Exposició Dones Pintores", organitzada per Tyrius Xàtiva. Pintores i escultores existeixen des de milers d'anys abans de la nostra era. I no cal anar tan lluny en el temps; són perfectament coneguts els noms d'artistes medievals, renaixentistes, barroques, romàntiques... Em vénen al cap Hildegard of Bingen, Sofonisba Anguissola, Lavinia Fontana, Artemisia Gentileschi, Luisa Roldán, Henriette Lorimier, Rosario Weiss, Jane Nasmyth... El Museu del Prado guarda obres magnífiques de Sofonisba, Artemisia i Rosario. Però la dona, com ha passat als camps de la producció científica i literària, era sistemàticament bandejada de l'àmbit de la creació artística. L'ensenyament oficial va estar monopolitzat per les acadèmies durant els segles XVIII i XIX. Era molt difícil que les dones hi accediren. Si ho aconseguien, no podien cursar assignatures bàsiques com anatomia o composició. Això frenava les seues possibilitats de desenvolupament artístic. ¡Una injustícia!

Facen una prova. Entren a la Casa de l'Ensenyança, el nostre Museu de Belles Arts. Acull una col·lecció interessant de pintura, escultura, gravat... Trobaran peces medievals i renaixentistes —ben poques— i moltes obres dels períodes barroc i posteriors. Hi destaquen diverses pintures del taller de Ribera, els gravats de Goya, uns llenços excel·lents de Vicente López i creacions de José Guiteras, Santiago Rusiñol, José Benlliure, José Gutiérrez Solana, Joaquín Tudela... També estan representats els pintors contemporanis: Juan Francés, Manuel Boix, Antoni Miró. Intenten vostès trobar una obra amb signatura femenina. No ho aconseguiran. Algú dirà: «És un museu dedicat sobretot a artistes locals. Si els xativins han pintat i les xativines no...» Mmm. ¡Vés a saber si hauran existit pintores antigues de Xàtiva que no coneixem! Prenent com a referència el que s'ha esdevingut en altres llocs... El cas és que ara sí n'hi ha. (Fins al 15 de febrer es podia veure a la Casa de Cultura l'exposició "Del roig al violeta", de Fina Caldés, xativina d'adopció.)

Les dones començaren a fer-se lloc al panorama artístic a mitjan segle XIX. Així i tot, hagueren d'esforçar-se per mantenir aqueix lloc. Sorgiren astres rutilants. Berthe Morisot, posem per cas, fou l'artista plàstica més destacada del seu temps, una pintora que superava en audàcia els seus companys del moviment impressionista (Monet, Manet, Renoir, Degas...). No era l'única, però sí la millor. Tanmateix, història i crítica relegaren les dones a un segon pla. Van ser etiquetades com "artistes femenines", quan eren artistes a seques. Edma, germana de Berthe i també pintora —exposaven juntes a l'inici de les seues carreres—, hagué d'abandonar els pinzells en casar-se. Avui, ningú no dubta que Berthe fou una artista de primera fila. També resulta cridaner el cas de la sueca Hilma af Klint, feminista, teòsofa i pionera de l'art abstracte. Fins ara, el rus Vassili Kandinski figurava en totes les històries de l'art com el fundador de l'abstracció. Afirmava que la seua Erstes abstraktes aquarel, pintada en 1910, era la primera obra abstracta de la història. Ara sabem que Hilma af Klint ja havia executat una sèrie de pintures abstractes cinc anys abans.

Durant l'anterior període municipal, edificis històrics i espais públics de Xàtiva acolliren unes exposicions esplendoroses, dedicades a Andreu Alfaro, Artur Heras, Rafael Armengol i Manuel Boix, les quals van atraure nombrosos visitants a la ciutat. No sé si l'actual govern de coalició pensa repetir l'experiència. (La cosa no és fàcil; calen disponibilitat pressupostària i conformitat dels artistes.) Ara tocaria celebrar una magna exposició dedicada a alguna dona. I ja no s'hi val a dir que no hi ha excel·lents artistes valencianes contemporànies. Carmen Calvo és sens dubte una de les més brillants. En fi, el Dia de la Dona serveix per a recordar les diferències laborals i salarials, els sostres de cristall, el repartiment gens equitatiu de les cures als dependents, la violència masclista, les desigualtats en assumptes com la conciliació, l'educació, la salut i l'accés al poder polític o econòmic. Però altres camps solen passar més desapercebuts. Les pintores, les acadèmiques o les directores d'orquestra i de cinema s'han d'obrir camí en un món de mascles.

(publicat a Levante-EMV, el 09/03/2024)

Sempre Mordillo

Dia per a recordar la desigualtat

El pròxim divendres se celebra el Dia Internacional de la Dona, bona ocasió per a reflexionar sobre com avança la igualtat a casa nostra. En 2023, Espanya fou el quart país de la UE amb major índex d’igualtat entre homes i dones, segons l'informe publicat per l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE). Només tenia per davant Suècia, Països Baixos i Dinamarca. Són notícies magnífiques. En 2012, un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesurava diferències entre homes i dones en educació, salut, influència econòmica i poder polític, per a calcular la mitjana de desigualtat, col·locava Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, en setena posició. Només Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estaven per davant. A nivell europeu, quan l'índex de l'EIGE començá a publicar-se, Espanya també ocupava la setena posició, però baixaria després a l'onzena. Ara, torna a estar amunt. (El Ministeri d'Igualtat atribuí la millora a l'existència del departament i a l'aposta decidida per lleis i polítiques igualitàries.) Les coses no rutllen igual a nivell global; España ocupava en 2023 el lloc 18 en una llista de 155 països. Havia retrocedit, per tant. En qualsevol cas, el nostre Estat es troba entre els vint del món més igualitaris. Com ja vaig dir en certa ocasió, va i resulta que la Plana, la Foia de Bunyol, la Costera o el Baix Vinalopó, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del món escandinau —de països boreals com Noruega i Suècia— del que podíem imaginar. Quines coses! Quant als estats pitjor situats a l'índex de 2023, els últims de la cua eren República Democrática del Congo, Pakistan i Afganistan, el país amb la major bretxa de gènere de tot el planeta. En l'informe de l'EIGE, Romania és el país de la Unió Europea amb més desigualtat de gènere. Conclusió: encara h ha marge per a la millora.

¿Hauria de renunciar l'acta de diputat?

Tornen la corrupció i coses que ja sabíem. Estàvem assabentats, per exemple, que la corrupció és transversal; afecta tots els partits quan governen. Koldo, el qui era assistent de l'exministre José Luis Ábalos, aconseguí a través d'un intermediari que diverses administracions adquiriren mascaretes a Soluciones de Gestión, empresa propietat de Juan Carlos Cueto. Aquest personatge té un llarg historial judicial i vinculacions amb el PP. Anem a pams. En 2017, José de la Mata i Eloy Velasco, jutges d'instrucció números 5 i 6 de l'Audiència Nacional van obrir el mateix dia dues operacions, Trajano y Lezo; estaven unides per un nexe, Pablo González, germà del llavors president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González. Pablo era director d'operacions de Mercasa, societat pertanyent al SEPI. Els dos germans saquejaven empreses públiques utilitzant com a cortina de fum l'expansió a l'estranger, principalment a Hispanoamèrica. La trama Lezo saquejà el Canal d'Isabel II. Per aquest motiu, Ignacio González acabaria ingressant en presó. Havia amagat a Colòmbia 5,4 milions d'euros. Però seguim amb les estranyes connexions.

I és que José Herrero de Egaña y López del Hierro, nebot d'Ignacio López del Hierro, marit de l'aleshores secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, participà en Mercasa a través de la societat Ibadesa, de la qual era propietari. La trama Trajano guanyà 8,9 milions d'euros en negocis tèrbols. Anteriorment, en 2014, Pablo Ruz, jutge de l'Audiència Nacional, havia ordenat la presó preventiva de Cueto com un dels principals implicats en el cas Defex. Aquesta empresa amb participació pública vengué armes a Angola per 152 milions d'euros. Com que aquelles armes només havien costat 35 milions, subornadors i subornats es van embutxacar 117 milions, que acabaren en paradisos fiscals. Cueto està pendent de judici. Se li demanen 41 milions de multa i cinquanta anys de presó. I ves per on, en època d'Aznar, María Dolores de Cospedal era consellera de Defex. Al final, dos i dos sumen quatre. Però tornant al principi, també sabíem perfectament que la corrupció és inherent a la política. («La corrupció és sistèmica», es diu ara d'una manera més sofisticada.) Per tant, tots els controls i els filtres per a impedir-la són pocs.

Durant la pandèmia s'eliminaren controls i es van fer adjudicacions directes i contractes verbals per la necessitat d'aconseguir urgentment material sanitari en moments d'escassedat d'oferta i excés de demanda. El terreny estava adobat per als corruptes. Fins ara, només havien tingut rellevància el cas Medina i el cas Díaz Ayuso. Aquest, protagonitzat pel germà de la presidenta madrilenya, fou arxivat; la fiscalia europea no va trobar acreditat que el preu abonat per les mascaretes fos desproporcionat, ni que hagués patit cap increment indegut per la intervenció d'intermediaris. D'altra banda, sembla que Tomàs Díaz Ayuso va declarar a Hisenda el guany obtingut. En qualsevol cas, alguns periodistes —Manuel Rico, posem per cas— no han deixat de remarcar que caldria haver investigat molt més. ¿Coneixia o no coneixia, Isabel Díaz Ayuso, el negoci del seu germà? ¿Hi hagué tracte de favor per part del fiscal Alejandro Luzón? Tots aquests interrogants són pertinents, perquè el preu pagat per cada mascareta subministrada per la trama de Koldo fou inferior al pagat per cadascuna de les aconseguides per Tomàs Ayuso.

El cas Koldo hauria quedat en quasi res si els implicats hagueren declarat els guanys a Hisenda. Els amagaren. Per això se'ls acusa de pertinença a organització criminal, tràfic d'influències, blanqueig, suborn a funcionaris i delicte contra la Hisenda Pública. (¡Qui tot ho vol tot ho perd!) La cosa té més transcendència ètica i política que penal. De fet, el jutge Ismael Moreno els ha deixat en llibertat amb mesures cautelars molt lleugeres. De moment, José Luis Ábalos no té la condició d'investigat. La guàrdia civil no ha detectat cap conversa telefònica en què l'exministre recomane a responsables d'altres institucions la compra de les màscares oferides per Cueto. Però Ábalos té responsabilitat política. ¿Com va confiar en un personatge com Koldo? Empleat d'una empresa de seguretat, arribà a treballar en algun club de cites on es violaven els drets humans de les dones. Havia tingut problemes amb la justícia per apallissar dues persones, un adult i un adolescent en un camp de futbol. ¡Un socialista modèlic! Ábalos diu que li'l recomanà Santos Cerdán. Aquest afirma que advertí el ministre del perill de confiar en Koldo. ¿Qui diu la veritat?

I no oblidem l'estètica. ¿Un ministre del govern necessita un assistent personal? Això recorda la mili dels anys setanta, quan el capità tenia un assistent que li netejava les sabates i li feia serveis personals inclús fora de la caserna. Un ministre pot designar cap de gabinet i Secretaris d'Estat. No necessita guardaesquenes; l'Estat li proveeix d'escorta policial. Quant a secretària personal —o secretari— i xòfer, es poden triar entre els funcionaris. Resulta antiestètic això de l'assistent personal. Ábalos col·locà en organismes governamentals Koldo i la seua família (la seua dona fou secretària del ministre). En el pecat està la penitència. I després apareixen altres incògnites. ¿Sánchez ja sabia en 2021 que la trama Koldo estava sent investigada? Sembla que Hisenda havia detectat pagaments en metàl·lic que la guàrdia civil investigava. Que el PSOE obrís una auditoria interna no resulta massa versemblant; Àbalos fou secretari d'organització del partit fins a juliol d'aquell any. ¿Quin sentit tindria que un Pedro Sánchez coneixedor del cas permetés que Ábalos es presentés a les últimes eleccions generals com nº 2 per la circumscripció de València?

És més factible que el fracassat intent de moció de censura en Múrcia i les eleccions anticipades madrilenyes, que donaren la majoria absoluta a Isabel Díaz Ayuso, foren la causa de la pèrdua de confiança en Ábalos. En tot cas, hi ha opinions publicades per a tots els gustos. Alguns diuen que es volia garantir que l'exministre estiga aforat en cas d'acabar imputat; la causa seria vista pel Tribunal Suprem. Fins ara, la instrucció del cas Koldo està a càrrec del jutge Ismael Moreno de l'Audiència Nacional. Aquest antic policia nacional provoca recel; va arxivar un cas contra Falange, ficà a la presó els titiriteros, dóna classes a la Fundació Ramón Areces (instituïda pel fundador d'El Corte Inglés)... Com diu el refrany, tant se val morir refredat com constipat. A la sala segona del TS, l'exministre es trobaria amb el jutge Marchena i companyia. De tota manera, si existí sortida pactada, l'executiva del PSOE l'ha feta miques, a menys que tot siga pur teatre. ¿Hauria de renunciar l'acta de diputat? També s'escolten opinions dispars. Alguns creuen que el ja diputat del grup mixt és víctima innocent d'una purga decretada pel cap suprem i el politburó.

¡Expulsió pel bé superior del partit! Sánchez necessita un tallafoc. No n'hi haurà. Com ja s'ha dit adés, la corrupció afecta tots els partits, però no causa el mateix dany a l'esquerra que a la dreta. El PP ho sap i pensa utilitzar el cas Koldo, de manera ben hipòcrita, per a desgastar un govern que havia fet bandera de la lluita contra la corrupció. Jo no tinc formada una opinió definitiva. Provisionalment, només provisionalment, puc acceptar que Ábalos —ara un polític empestat—no s'haja enriquit amb les màscares, però crec que té responsabilitat, culpa in eligendo i culpa in vigilando. Dec ser de la vella escola. Dóna unes explicacions molt confuses. ¿Com s'explica que la banda de Koldo li clavés un gol per l'esquadra? U espera que els governants siguen desperts i atents. Ábalos hauria de renunciar l'acta. Si no sabia res, mal. Si sospitava i no escrutà, pitjor. I si fos còmplice.... El cas posa en un destret greu un govern d'esquerres agafat amb pinces que ha de lidiar amb el daltabaix gallec, el lawfare del TS, la llei d'amnistia, el malestar al sector agrari, l'austeritat que exigirà la UE, la consegüent conflictivitat social... ¡Mare meua! ¡Quin futur més negre!

Plorar o riure

Miguel Alcocel Albert

El passat dia 4 moria Miguel Alcocel Albert. S'enduia amb ell un compendi de la història del segle XX xativí. Era fill de Rosa i Miguel, ferroviari d'Almansa destinat a l'estació de Xàtiva. En 2012, vaig escriure un article titulat La desmemòria històrica en què al·ludia el funcionari local traspassat sense citar-lo amb nom i cognoms. Me l'havia trobat per l’Albereda i m'havia dit: «Solc llegir les teues columnes. ¿Puc fer-te un suggeriment? Mai no has escrit res sobre la Llei 52/2007. Jo ho hauria fet si hagués pogut.» S'estava referint a la Llei de Memòria Històrica. Secretari de l'Ajuntament de Xàtiva fins a la seua jubilació, era llicenciat en Dret per la UNED —com jo, per una d'aquelles coincidències de la vida. Havia tingut la boca tancada durant bona part de la seua vida a causa de la por. El seu pare, comunista i afiliat a la CNT, havia patit les conseqüències de la derrota republicana en la Guerra Civil. Depurat primerament, seria readmès per Renfe; el règim franquista necessitava treballadors qualificats. Tanmateix, el ferroviari fou enviat forçosament —en realitat, desterrat— a Astúries, a on hagué de marxar amb tota la família.

El fill, nascut en 1936, creixé voltat per l'ambient opressiu de la postguerra. En 1945, la família tornà a casa. Amb 11 anys, Miguel es matriculà a l'Institut Josep de Ribera. En 1955, ja en possessió del títol de batxiller, oposità a una de les places d'auxiliar administratiu que oferia l'Ajuntament de Xàtiva. En plena dictadura, el fill d'un republicà represaliat tenia molt poques possibilitats d'aconseguir el treball; tot el peix estava venut. Però presidia el tribunal José Guerri, director de l'institut. Sembla que va dir: ¿Me habéis llamado para hacer el paripé? Una de las plazas ha de ser para Miguel Alcocel, un excelente bachiller. I fou per a ell. En 1966, esdevingué tècnic de l'escala superior de l'Administració General, també per oposició. Amb el final de la dictadura i l'arribada dels ajuntaments democràtics, el consistori presidit per Manuel Casesnoves nomenà Miguel Alcocel secretari accidental, ja que cap titular no ocupava la vacant. Jo vaig ser membre d'aquella corporació. A les oficines municipals hi havia funcionaris franquistes en què no es podia confiar. Molts regidors érem joves i inexperts en matèria de procediments administratius.

Recorde haver ficat la pota en alguna ocasió. Per sort, Miguel em donava una bona reprimenda: «Si m'hagueres consultat primer...» Li estaré sempre agraït. Vaig aprendre coses que després m'han estat de molta utilitat —quan vaig ser director d'IES, per exemple. En 1984, Miguel es llicencià en Dret. Quatre anys més tard, aprovà les oposicions al cos de secretaris de 2ª categoria i obtingué plaça a Muro d'Alcoi. Va tornar a Xàtiva com a vicesecretari en funcions de secretari i culminà la carrera administrativa en 1995, en ascendir a secretari de 1ª categoria i guanyar la plaça del nostre Ajuntament. També fou secretari de la Mancomunitat de Municipis La Costera-Canal. Va exercir els càrrecs fins a la seua jubilació en 2005. Però hi ha una faceta de Miguel relacionada amb la Llei 52/2007 citada més amunt. S'entestà a rehabilitar la memòria del pare ferroviari. Cercà en arxius per a trobar l'expedient i es dirigí a instàncies oficials. (És possible que lectors amb familiars víctimes de la repressió franquista hagen fet gestions molt semblants.)

Miguel aconseguí l'objectiu. Rebé una certificació de Francisco Caamaño, ministre de Justícia de José Luis Rodríguez Zapatero. Miquel Alcocel Maset, nét del ferroviari, m'ha contat l'emoció amb què el pare mostrava a la dona i els fills el document firmat per Caamaño; acreditava que l'avantpassat dels Alcocel havia estat un de tants represaliats per la dictadura. ¡Es feia justícia! Entenc per què el funcionari traspassat volia que jo escrivís un columna dedicada a la memòria històrica. En realitat, n'havia escrit algunes. Però La desmemòria històrica deu ser un dels meus articles més llegits —i objecte de més polèmica. Va estar inspirat per Miguel Alcocel Albert. En fi, només vint-i-quatre hores abans del seu òbit havia transit també la seua esposa, Enriqueta Maset. Els dos han marxat junts i han tingut una mort tranquil·la. Per als qui vam viure en primera línia el període de la Transició, la figura del finat està indissolublement lligada a les nostres primeres experiències en la política local. Descansen en pau Miguel i la seua esposa.

(publicat a Levante-EMV, el 24/02/2024)

La cabra seria presidenta

El PP ha tornat a guanyar les autonòmiques gallegues per majoria absoluta. La probabilitat que això succeís era molt alta. A l'Estat espanyol podrien reproduir-se fenòmens que ja es donen en altres llocs d'Europa. La conservadora CSU (Unió Social Cristiana), posem per cas, governa l'Estat Lliure de Baviera des de l'any 1946, és a dir, des del final de la Segona Guerra Mundial. Solia guanyar les eleccions per majoria absoluta. En 2003, obtingué el 60,7% dels vots. Darrerament, però, s'ha vist obligada a formar governs de coalició per a no perdre el poder. Per tant, governa quasi ininterrompudament setanta-cinc anys —estigué a l'oposició durant un breu lapse de tres anys a la dècada dels cinquanta. ¡Un cas de rècord! Baviera havia estat el bressol del nazisme. Les grans cerimònies del partit nazi se solien celebrar a Nuremberg. Baviera és un dels dos estats alemanys amb majoria absoluta de població catòlica. Després de la guerra, la societat bàvara seguí sent molt conservadora. Fenòmens com el d'aquest país, en què l'alternança política pròpia de la democràcia liberal és un mite, podrien estar donant-se a l'Estat espanyol.

¿Quin és el motiu de l'enèsima victòria del PP a la terra das meigas? Alguns analistes diuen que el PP és un element més del paisatge gallec, com os cruceiros i les ries altes i baixes. Això explicaria també l'escassa implantació de Vox. El PP fagocita tot l'espectre polític de la dreta. També es diu que la gallega és una societat molt conservadora. Tot això són veritats a mitges. La nit de l'escrutini, el partit guanyador sol dir que la majoria dels ciutadans li ha donat suport. Això no és cert. Si analitzem les dades, veurem que hi ha hagut un 32,69 % d'abstenció. El PP ha rebut el suport del 47,36 % del vot vàlid emès (el 31,20 de tot el cens electoral). El BNG, el PSOE i els altres partits d'esquerres han obtingut el 47,77% del vot vàlid emès (el 31,48% del cens). ¡En realitat hi ha un empat! Però la llei electoral, que dóna un plus de representació a les circumscripcions d'Ourense i Lugo (la Galícia profunda, on predominen les zones rurals), ha regalat majoria absoluta parlamentària al PP. El sistema ha beneficiat en sis punts el PP i en 1,8 el BNG. En canvi, el PSOE s'ha vist perjudicat en 2 punts. Les xifres palesen que la meitat almenys de Galícia no és conservadora.

Els resultats de les últimes eleccions locals ho corroboren. El BNG i el PSOE governen en moltes ciutats grans i mitjanes: Vigo, A Coruña, Lugo, Santiago de Compostela, Pontevedra, Betanzos, Vilagarcía de Arousa... En nombres redons, els socialistes governen sobre 1.200.000 gallecs, el PP, sobre 667.000 i el BNG, sobre 360.000. Per tant, el desastre socialista a Galícia és relatiu, perquè totes les eleccions no són iguals. Això sí, mentre no hi haja canvis a la llei electoral —i amb una nova majoria absoluta del PP no n'hi haurà—, els hereus ideològics de Fraga podrien repetir la gesta bàvara, eternitzant-se al govern autonòmic gallec. S'acompliria la teoria de la cabra, atribuïda a Álvarez-Cascos. Si pusiéramos de número uno a una cabra, sería la candidata más votada y podría ser presidenta. També cal tenir en compte el carretaxe (manipulació dels vots d'ancians, incapacitats, emigrants...) i altres trampes que practica el PP, i la inanitat de Sumar i Podemos. De moment, Núñez Feijóo s'ha salvat per la campana, però no està gens clar quant li durarà el lideratge del seu partit. És especialista en cometre errors com una casa massa sovint.