En la primera prosa del recull Del “Diari 1918“, el protagonista visita uns monjos que pinten i repinten retaules vells, la visió dels quals li produeix una ebrietat exultant; en sortir-ne, troba un pagès, i amb ell es miren la boira; en ella veuen “arranjaments i figuracions immediats”. En la prosa “Ha plogut a bots i barrals”, del mateix llibre, després de ploure “la natura, vigoritzada, ha obert les parpelles amb reflexos maresos damunt la terra fosca”; la imatge assimila la pluja amb un son, passat el qual els ulls s’obren (tal com els núvols es dissipen per deixar passar la llum del sol), alhora que la humitat dóna els reflexos que, marítims, contrasten amb la foscor de la terra i el context muntanyenc del text. Es produeix altre cop l’exaltació; si abans en els retaules hi havia la representació d’un “aeròdrom en procès d’ossificació”, ara el protagonista marxa, endut per un “voler irresistible”, ” a la planella que domina la vall immemorial dels avions perduts i de llurs desferres retrospectives”.
A Foix no se li pot escapar que l’avió és un invent recent, i que la “vall dels avions” no pot ser, com a tal, immemorial. Així, quan Pere Gimferrer, al seu llibre de 1974 veu, en el joc entre retaules i boira, una simple oposició entre cultura i natura, potser oblida que, en altres llocs, Foix juga a fondre-les (sense oblidar, però, l’oposició fonamental). Així, en la prosa “El carter, esmarrit…”, en lloc d’una vila hi ha un “pla boscat” amb pals numerats, per on se senten veus; hi ha un mur, amb una porta que s’obre a un precipici, una vista aèria on es veu (no se’ns diu on) una estança plena de roba elegant (“vestits de nit”, “capells ornats amb flors”, “copaltes emancipats i supersticiosos”). És com si el paisatge natural fos una construcció, dissenyada motivadament, i en canvi el món artificial (producte de l’home) formés part del misteri.
A “Els partidaris del Sol…”, arriben de la mar els “roserars que, amb cremors de posta, fecunden els elements en amainar la tarda”; com succeeix en Carner, Foix es llueix especialment en la representació dels moments de trànsit, els crepuscles matutí i vespertí. Després escriurà que “la brisa suau, esvania, cels enllà, roses mòrbids i intranscrivibles”; i, pel matí, la “prodigiosa llum ginestera ha fendit la natura amb cossos, aigües, vents i les altres solituds”. És interessant que els roses siguin “intranscrivibles”: allò que es transcriu és sempre una escriptura, però aquesta no pot ser transcrita; no, com a mínim, en el llenguatge verbal.
A la prosa “Res no és moridor, tot és etern…”, finalment, apareix la neu que, com la boira, “amb flamejants blavors feudals, reflectia formes inèdites”, i el protagonista du “còdols historiats amb espiadimonis i d’altres libèl·lules i flors escolars”. Còdols que remeten als poemes de pedra, l’obra segurament menys convencional de Foix, en la mesura que és l’ull de l’espectador qui troba, en allò que és un objecte natural, la bellesa poètica altrament producte d’una intencionalitat humana.
Ja en un text publicat el 1933 (“Venen uns i us diuen…”), Foix oposava tres nocions de la poesia, segons la relació entre la natura i l’esperit del poeta. Per a uns, “la natura és llur pròpia projecció”; per als segons, “la natura és el símbol ocult d’una bellesa morta”; per als tercers, finalment, “el món exterior, precari, és una deformació dels mons efectius que viuen en la realitat dels nostres somnis (…). La veritable coneixença poètica és obtinguda en el risc de l’aventura pels paisatges hipnagògics dels quals el paisatge material és un rebuig”
Palumbus Columbus 