Observatori de la Immigració a Sabadell

Entre els discursos sobre la nova immigració apareixen sovint conceptes nous. Alguns són usats amb tanta freqüència, que acaben instal·lant-se en el vocabulari habitual quan es parla sobre el fet migratori. Però en ocasions, aquests conceptes no són del tot encertats i amaguen una concepció poc integradora de la immigració. Aquest és el cas del concepte immigrants de segona generació.

El llenguatge i l’ús de les paraules és sempre un aspecte molt important. No només perquè en la recerca i en la investigació és necessari ser concís i just amb el vocabulari, sinó també perquè els conceptes i les paraules impliquen sempre una determinada visió del món i construeixen la realitat. En aquest sentit, presentem alguns punts que considerem qüestionables rere el concepte d’immigrants de segona generació.

Qui són els immigrants de segona generació?

L’etiqueta d’immigrant de segona generació està dirigida als fills i filles de les persones immigrades que en els últims anys han arribat a la nostra societat. Ens referim a la descendència de les persones immigrades, normalment infants, joves i adolescents, que tant poden haver arribat a Catalunya en edats molt joves o bé haver nascut ja aquí.

Perquè no és possible ser un immigrant de segona generació?

És important recordar la definició d’immigrant. Una persona immigrant és aquella persona marxa del país o regió on ha nascut per residir temporal o permanentment en un país o regió diferent al propi. En aquest procés de canvi, la persona canvia la seva realitat social, cultural i econòmica per una altra de nova.

Per tant, seguint aquesta definició només és possible ser immigrant de primera generació ja que és aquesta la única persona que canvia de context. Els seus descendents ja no seran immigrants pròpiament, ja que han nascut o crescut en una societat de la qual en formen part, hi viuran i hi creixeran en un entorn que no canviaran per un altre. Serà el seu, el propi.

Un concepte problemàtic i segregador

Constatem doncs, que l’ús d’aquest concepte demostra que els termes no s’usen correctament, ja que existeix una confusió en significats i de retruc, es construeix una realitat que pot ser contraproduent.

La condició d’immigrant és sempre temporal i va associada al procés migratori, des de la sortida del país d’origen fins l’establiment final a la societat de destí. Per aquest motiu, una persona pot haver emigrat anys enrere, però després d’un temps d’assentament, segurament ja no es considera a sí mateixa com una persona immigrant, sinó més aviat com un ciutadà més. El seu procés migratori i de canvi s’ha finalitzat.

Malauradament però, sabem que la població majoritària segueix etiquetant aquestes persones com a immigrants, com a estrangers, com a diferents. Possiblement això sigui degut a uns trets físics, socials i culturals clarament diferents i poc habituals entre els autòctons. Per tant, a ulls de la població majoritària, la condició d’immigrant es manté durant més temps del necessari.

Aquesta separació i distinció feta per part de la població majoritària és problemàtica en tant que marca i segrega les persones que no tenen les característiques tradicionalment associades a una persona catalana o espanyola. I aquesta segregació implica una no inclusió i no acceptació de l’altre com un ciutadà més.

I si aquest fet és preocupant pels problemes de cohesió social que pot implicar, podria ser encara més problemàtic, quan aquesta separació entre “ells i nosaltres”, entre autòctons i estrangers basada en el fet de tenir un color de pell, una llengua o una religió diferent, s’aplica a persones que han nascut aquí, que han crescut aquí: els fills i filles de persones immigrades, els mal anomenats immigrants de segona generació.

Catalans i catalanes… però diferents

Si bé els pares van arribar com a immigrats, els infants i joves de les famílies d’origen immigrant són part d’aquesta societat. No és possible identificar-los com a immigrats (ni tampoc englobar-los com “els altres”), ja que en cap moment han canviat el seu context social, cultural o econòmic.

Per tant, si s’aplica l’etiqueta d’immigrants a aquests joves, se’ls està assenyalant com a diferents de la resta “normalitzada”, se’ls exclou de la comunitat i se’ls segrega. Sobre persones plenament considerar catalanes o espanyoles, que han nascut i crescut aquí, se’ls atribueix característiques de contextos que no han viscut i són tractats de manera desigual degut a la seva diferència física o origen cultural.

D’aquesta manera, la seva pròpia societat contribueix a que la seva integració i el sentiment de pertinença no siguin possibles ja que no es permet que aquests descendents de famílies immigrades se sentin còmodes i part de la seva pròpia societat d’origen.

Si a més, se li afegeix la manca d’espais d’interrelació i de socialització comunitària, un teixit social poc estable i falta de participació social, sembla lògic que les persones cerquin altres espais alternatius per poder satisfer les seves necessitats de contacte i relacions socials normalitzades. En el cas de les “segones generacions” sempre es tendeix a obrir-se a la cultura majoritària, però davant del rebuig a acollir-los i fer-los partícips, aquests joves poden tendir a aïllar-se i a relacionar-se amb col·lectius afins o del mateix origen geogràfic. I aquesta tendència pot ser problemàtica si es cronifica o no hi ha espais amb diversitat.

La importància del sentiment de pertinença

Seguint tot aquesta argumentació es fa evident la necessitat de desenvolupar polítiques positives, integradores, unificadores, que fomentin l’arrelament de les persones i el seu sentiment de pertinença al seu barri i a la seva ciutat.

Un punt clau és que aquestes polítiques de llarg termini no només s’orientin i es dirigeixin a les persones immigrades i a la seva descendència, sinó que cal potenciar una pertinença conjunta, on també s’actuï sobre la població majoritària.

La població majoritària juga un important paper en el procés d’integració de les persones immigrades i els seus descendents. És important aprendre a superar les distàncies per incorporar a totes les persones en la nostra societat, per incorporar la diversitat i nous elements identitaris que a partir d’ara, gràcies a la descendència de les famílies immigrades, són elements que ja formen part de les nostres realitats. Cal assumir el fet de ser català o espanyol no és només ser blanc, catòlic i castellano-parlant. A partir d’ara, ser català o espanyol també hi tindrà cabuda una persona negra o una persona musulmana o un parlant hurdú.

La identitat és plural i diversa i alhora, pot incloure creences i pràctiques que fins fa poc temps no semblaven propis, però ara ja sí, i per tant, forma part de la nostra identitat. D’altra manera, cada cop tindrem més conciutadans que se sentiran estranys a casa seva.

Observatori de la Immigració a Sabadell – OIS

Comentari i reflexions al voltant de l’article de López Rodrigo, J.M. (2007) La segunda generación no es inmigrante. Revista Documentación Social “Migraciones y desarrollo”, nº 147.

This entry was posted on divendres, 20 de/d' febrer de 2009 at 7:11 pm and is filed under Menors, Opinió. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.