ONE, TWO, THREE !!! - Músiques del nostre temps

Aquest diumenge, 1 de juny de 2008, s'inaugura, a Can Torrents, una nova producció del Museu de Sant Boi:

"Qui no recorda als seus amics, les seves vacances o persones a les que estima amb una melodia de fons.... La música, serveix per expressar sentiments, per reivindicar, per construir identitats, per provocar, per ballar, per gaudir, per... Segurament es per aquest motiu que aquesta, és part fonamental de la vida de qualsevol persona i sobretot de qualsevol jove.

L’interès d’aquesta exposició no es donar una lliçó magistral sobre música popular, sinó oferir al públic tota una sèrie de directrius que, si ho volen, els serveixin com a guia per ampliar els seus coneixements sobre el tema, aprofitant les àmplies possibilitats que avui en dia ens ofereixen les noves tecnologies per fer recerca.

Probablement molta gent en trobarà a faltar algun estil, grup, solista o cançó, però el propòsit de One, Two, Three..., és parlar de música popular, vinculant-la als i les joves que al llarg de l’historia han contribuït amb el panorama musical mitjançant la creació, la promoció o el consum ..."

MUSEU DE SANT BOI

(http://www.museusantboi.org)

Pot veure's un reportatge de la inauguració a:

http://santboienvideo.blogspot.com/2008/06/exposici-one-two-three.html

Construint el Museu: Un brodat d'aprenentatge

Material: Tèxtil (lli i fil)

Dimensions: 30x40 cm

Cronologia: 1897

Donació de: Manuela Díaz (2001)

L’acció de brodar, com a evolució estètica de cosir, és una disciplina que ens transporta a dates molt llunyanes en la nostra evolució cultural i social, fins quan cadascú s’havia de confeccionar els vestits i complements, abans de l’especialització del treball. Ara bé, aquest objecte tenia una altra vocació: ajudar en la formació de les dones d’un cert nivell benestant per confeccionar l'aixovar que aportarien al matrimoni.
L'exercici de brodar també ens remet a una altra funció socialitzadora, el paper desenvolupat per moltes cosidores locals com a veritables 'mestres alfabetitzadores' de les joves setcentistes i vuitcentistes. Identificar les lletres de l’alfabet, brodar el seu nom, dibuixar els motius, comptar les passades..

MUSEU DE SANT BOI

(Revista VIURE SANT BOI, novembre de 2001)

Nota: S'ha rectificat la font de procedència. La donant va recuperar aquesta peça de la casa natal de la família Martí - Vilà, d'on provenia, entre d'altres, l'antic cronista de la vila.

Zona museística: última etapa

Comencen les obres que convertiran Can Barraquer i Ca la Teresa de l'oli en el Museu de Sant Boi. El projecte museològic proposa espais expositius sobre la història local i la vida de Rafael Casanova ...

 (Segueix ...) 

(Revista VIURE SANT BOI, octubre de 2007)

Històries de Catalunya: Les Termes Romanes de Sant Boi

TV3 va dedicar, la temporada 2006-2007, un dels capítols d'aquesta exitosa sèrie, a les nostres Termes Romanes:

Les termes romanes de Sant Boi es van construir a finals del segle II després de Crist i es van descobrir l'any 1953 gràcies a l'historiador santboià Carles Martí i Vila.

Amb el descobriment de les termes també es va trobar un centre de producció d'àmfores, l'obrador de Juli Aniceti.
Les termes estan formades per dues zones diferenciades, les sales fredes i les sales amb calefacció, que configuren tot el recorregut termal.
La zona freda consta de dues habitacions: l'apodyterium, que és la cambra que servia de vestidor, i el frigidarium, que era una sala sense calefacció amb una piscina d'aigua freda.
La zona calenta consta de tres sales: el tepidarium, que és la cambra que servia als usuaris de les termes per aclimatar-se a la calor i per evitar canvis de temperatura bruscos; el laconicum, una sala per fer banys de vapor; i el caldarium, la cambra més calenta, amb una banyera d'aigua que podia arribar als 40ºC.
A l'exterior de les termes hi havia els forns del sistema de calefacció que proporcionava escalfor a les cambres.

Ampliació a:

Excavacions arqueològiques a la plaça Constitució

Les excavacions de la plaça Constitució (antic Mercadal) començaran la setmana vinent. Aquest espai públic del nucli històric, que des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX va allotjar un mercat, es troba en un àrea de gran expectativa arqueològica. Els experts confien a trobar-hi, entre altres restes, evidències de la vil·la rural romana que encabia probablement les Termes Romanes de Sant Boi. El solar de la plaça de la Constitució, que té més de 1.400 m2 de superfície, s'utilitza de forma provisional com a aparcament públic.

La recerca arqueològica es portarà a terme mitjançant un equip format per 20 auxiliars, 3 arqueòlegs i el director dels treballs. Les intervencions arqueològiques fetes en anteriors dècades van permetre detectar-hi estructures ibèriques, romanes i medievals (paviments, murs, sitges, teules, maons...) datades des del segle V a.C fins a l'època baixmedieval. La recerca arqueològica és una acció de gran importància per ampliar l'abast d'aquestes troballes i aprofundir en el coneixement de la història de Sant Boi.
Les obres, que tenen un pressupost aproximat de 510.000 euros, duraran aproximadament sis mesos. Durant aquest temps, la plaça no es podrà utilitzar com a aparcament. Les obres també afectaran la circulació de vehicles als carrers dels voltants de la plaça, però s'han planificat perquè les molèsties ocasionades siguin mínimes. Després de les excavacions s'aprofitarà el moviment de terres per arranjar aquests mateixos carrers i instal·lar-hi les xarxes de servei bàsiques.

(Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, nota de premsa, 12 d'abril de 2006)

Les Termes Romanes de Sant Boi de Llobregat

Les Termes Romanes de Sant Boi són els banys pertanyents a una propietat privada de l'època més ben conservats de Catalunya. Van ser construïdes durant les acaballes del segle II dC, en un època d'esplendor de la zona. L'edifici termal va estar en ple funcionament fins al segle V de la nostra era. Al segle XVII s'hi va construir una casa al damunt, la qual cosa n'ha permès una millor conservació. Les termes es van localitzar l'any 1953 gràcies a un document de 1826, interpretat per l'historiador santboià Carles Martí i Vila. Ramon Mas i Campderrós va encetar-ne l'excavació que, un any després, va continuar sota la direcció de l'arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols. L'any 1959 la Diputació de Barcelona va promoure la construcció d'un edifici per protegir les restes. La mateixa institució va tornar a fer una intervenció en el conjunt l'any 1989, que va acabar oficialment el dia de la inauguració del monument, l'Onze de Setembre de 1998.
Les termes de Sant Boi estaven formades per dos cossos d'edificació paral·lels. L'un contenia les cambres fredes: l'apodyterium o vestidor i el frigidarium i la cella piscinalis (la sala i la piscina freda). L'altre albergava les cambres calentes: tepydarium o sala tèbia, sudatorium o sala de bany de vapor i caldarium o sala de bany calent. Amb el descobriment dels banys també es va localitzar un centre de producció d'àmfores a sota del frigidarium datat del 30-20 aC.

L'horari actual de visites, per lliure, és:

Divendres: de 17 a 19 hores

Dissabtes: d'11 a 14 hores i de 17 a 19 hores

Diumenges: d'11 a 14 hores

Recorregut virtual per les "Termes Romanes" feu click aquí

L'Ajuntament simplifica i racionalitza el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic

L'Ajuntament aprovarà pròximament una actualització del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sant Boi. El nou document simplifica, racionalitza i flexibilitza la normativa actual, de l'any 1990.
L'objectiu principal és fer compatible la protecció dels elements més interessants de l'arquitectura local amb les intervencions necessàries per revitalitzar el nucli històric, la
zona de la ciutat que concentra la majoria dels elements protegibles. El nou document cataloga 56 edificis com a béns culturals d'interès local, en atenció al seu valor arquitectònic o històric, i reclama la consideració de béns d'interès nacional per a les Termes Romanes i l'església. (Segueix ...)

(Revista VIURE SANT BOI, juny de 2001)

Les Termes Romanes celebren aquest 2003 el 50è aniversari de la seva descoberta

50 anys de la descoberta de les Termes Romanes


(Revista Viure Sant Boi, març de 2003)

Vides santboianes: Josep Romeu i Torelló

(Sant Boi, febrer 1885 - setembre 1969)

Tothom el coneixia com a ‘Pepet de l’Hostal’. Malgrat que es dedicava a la construcció, la seva principal activitat pública va ser el teatre, al qual es va dedicar com a amateur durant mig segle, fent tota mena de papers a teatres i a locals de les entitats de la vila. Va debutar, als 17 anys, amb Els segadors, de Serafí Soler ‘Pitarra’, en un lloc d’actualitat, Cal Ninyo. Els entesos i el públic apreciaven en especial els seus dots com a actor còmic. Durant anys, va formar parella amb Joan Pagès ‘Xarric’.

Durant la II República va ser membre d'ERC. Fins i tot va arribar a ser regidor durant uns dies, tot just abans de la Guerra Civil, en substitució d'un dels regidors de la Lliga que havien estat apartats del càrrec per una pressumpta malversació de cabals públics.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, octubre de 2004.

S'ha rectificat la data del debut teatral i l'adscripció política del personatge)

FONT: Llibre "Vides Santboianes" obra de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Memoràlia: 1842, una inundació mai vista

El 24 d’agost de 1842 el cel estava serè; els dies abans no havia plogut. Al matí, uns núvols molt lleigs van baixar des de Montserrat, seguint el curs del riu. A dos quarts de dues, mentre molta gent dinava, el Llobregat començava a créixer. Cregueren que seria una crescuda puntual. A les quatre, però, la crescuda del riu ja ultrapassava els límits de la memòria. Es va a tocar a sometent i generala. Moltes persones que treballaven al camp s’hagueren de refugiar dalt dels arbres fruiters; en molts casos, hi hagueren de passar la nit.

Malauradament, un nen de sis o set anys morí en ser arrossegat l’arbre on s’havia enfilat. La crescuda va afectar sis carrers de la part baixa de la vila i moltes cases, sitges, eres, mobiliari, bestiar, aus... i bona part de les masies de la marina santboiana.

Més de 100 famílies en van patir les conseqüències.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, octubre del 2004)

Imatge: El riu després d'una crescuda, el 1994 (AHMSBL)

Memoràlia: Sant Boi i la Constitució

El 6 de desembre de 1978 (ara se’n compleixen 25 anys) va tenir lloc el referèndum de la Constitució Espanyola, un dels grans esdeveniments de la transició. Més de 15 milions de ciutadans i ciutadanes van exercir el dret al vot; gairebé el 90% van dir sí a la Carta Magna.
A Sant Boi, el suport al text constitucional va arribar al 93%, per sobre de la mitjana de Catalunya (91%) i del conjunt d’Espanya (88%). Només 1.073 electors van votar ‘no’, enfront de 30.157 que ho van fer afirmativament.
La participació al referèndum també va ser més alta entre nosaltres, per sobre del 72% (davant el 68% al conjunt de Catalunya i Espanya). Sant Boi de Llobregat va donar, doncs, un suport més que majoritari a un text que expedia el certificat de defunció del règim franquista.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, desembre de 2003)

Imatge: Col·legi electoral a Ciutat Cooperativa, 1980. Publicada a la revista "La Veu de Sant Boi" (Hemeroteca de l'AHMSBL).

Memoràlia: Centenari d'un pont definitiu

El novembre de 1879 es va produir un greu accident, amb ferits i morts, al pont Palanca, que travessava el Llobregat. Hi va haver intents per construir un pont nou, més sòl.lid, però no van reeixir. Només es va reconstruir.
Els mecanismes per resoldre el tema no es van activar fins a una nova desgràcia. Foren les gravíssimes inundacions de gener de 1898, quan el riu s’endugué el pont i les aigües van cobrir bona part del barri antic. Algunes cases, en estat ruinós, es van haver d’enderrocar.
L’Ajuntament va demanar al Ministeri de Foment que es construís un pont definitiu sobre el Llobregat. Provisionalment, es va construir una nova palanca, reforçada amb l’entrada en servei de l’antic pas de la barca.
I el pont de ferro, el definitiu, es va inaugurar amb una gran festa tot just fa cent anys, el 21
de febrer de 1904.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, febrer de 2004)

Imatge: El pont de ferro de Sant Boi, clixé d'Enric Missé, 1907 (Postal de l'Associació Protectora de l'Ensenyansa Catalana - AHMSBL)

Memoràlia: Els inicis del servei local de correus, telègrafs i telèfons

Les primeres referències sobre la prestació dels serveis de correspondència a Sant Boi daten de 1789. Un document d’aquell any esmenta l’existència d’una «caxa de correos» a Sant Boi. També tenim constància que, el 1842, la senyora Serafina Puig era la conductora dels «boletines oficiales».
El 13 de maig de 1898, l’Ajuntament va acordar sol.licitar la instal.lació d’un telèfon a la casa consistorial. Tot i així, la primera estació telefònica no va arribar a Sant Boi fins al desembre de 1916. Els vilatans hi podien anar a trucar, ja que el servei era públic (el gestionaven empleats municipals i s’havia de pagar una tarifa de preus).
Finalment, el 1914 es va demanar a la Dirección de Comunicaciones la concessió d’una estafeta de correus i una estació telegràfica. Res no es va aconseguir fins a la proclamació de la República, el 1931.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, juny de 2003)

Memoràlia: Santboians al front

Aquest darrer any han estat nombroses les iniciatives per recuperar la memòria històrica relacionada amb la guerra civil. Sant Boi no fou front de guerra, però va patir totes les grans dinàmiques del període. Molts santboians van prendre part en accions bèl·liques. Alguns, en unitats voluntàries com la Centúria Rafael Casanova. Altres, passats al bàndol rebel o integrats per lleva, a l’exèrcit republicà.
L’Arxiu Històric Municipal conserva “íntegra” la documentació de les lleves i els expedients
d’incidències, que recullen morts, desaparicions, baixes per hospitalització, presoners ... I els expedients de la Comissió Municipal de Depuració, que ajuden a reconstruir el dramatisme del període bèl·lic i la immediata postguerra. L’Ajuntament us ofereix la seva col.laboració per aclarir i intercanviar informació sobre totes aquestes històries personals.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, maig de 2003)

Vides santboianes: Llorenç Presas i Puig

(Sant Boi, 1811 - Barcelona, 1875)

Matemàtic i astrònom. Parlar de Llorenç Presas és parlar, potser, d’una de les ments més brillants de la història de Sant Boi. Va ser un home singular, amb un excel·lent currículum, una vasta cultura i un inequívoc posat de pagès. Segons el cronista local Carles Martí i Vilà, Llorenç Presas fou el primer llicenciat en Ciències per la Universitat de Barcelona. Va arribar a ser doctor en Matemàtiques i Farmàcia, i catedràtic de Matemàtiques i Astronomia, i va crear i dirigir l’Escola Industrial de Barcelona.
En la seva època es deia que un examinador es va queixar del seu deficient castellà; com a resposta, en Llorenç va continuar l’examen... en llatí. Sant Boi ha reconegut la seva innegable intel·ligència dedicant-li una plaça al nucli històric.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, juliol de 2004)

FONT: Llibre "Vides Santboianes" obra de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Memoràlia: Els avals polítics

En acabar la guerra civil, el bàndol guanyador va engegar un sistema de control col·lectiu, repressiu i venjatiu. Hi tingueren un paper molt destacat els avals ‘polítics’, documents que certificaven el comportament polític d’abans i durant el conflicte. Els avals tenien un paper important a l’hora d’aconseguir una feina, un canvi de residència, un destí al servei militar, l’alliberament d’un presoner, el retorn d’un exiliat ... Els avals més preuats eren els que anaven signats per militars, religiosos, falangistes ...

A Sant Boi, un cop obtingut l’aval (amb dues signatures) es demanava una certificació a la Comissió Municipal de Depuració, que sovint s’acompanyava amb informes fets per investigadors locals escollits per les autoritats militars.

A l’Arxiu Històric Municipal es custodien milers d’aquests documents, que aporten informació -molt valuosa- per estudiar el període republicà i la guerra civil.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, juliol de 2004)

Memoràlia: Un "Carrilet" gairebé centenari

El primer carrilet va passar per Sant Boi el 29 de desembre de 1912. Tot i així, l’estació s’havia construït molts anys abans, perquè havia de servir per a una línia de tren de via ampla que es va descartar l’any 1879; aquesta decisió va causar nombroses reclamacions de la societat santboiana.
La construcció de la segona estació de Sant Boi (de fet, un baixador) va arribar molt després, per donar servei al nou sector de població que s’estava configurant a la zona de l’antic Molí Nou, a partir de la Cooperativa d’Habitatges. L’acte d’inauguració d’aquesta estació (moment que recull la fotografia) va tenir lloc el dia 1 de març de 1968.
Totes dues estacions han sofert ampliacions i transformacions que han representat una millora notable del servei. Gairebé un segle d’història separa les primeres màquines fumejants, els vagons de fusta i aquelles precàries instal.lacions del nostre modern ‘metro del Llobregat’.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, juliol de 2003)

Memoràlia: Al carrer de La Pau hi havia una església romànica

L’any 1984, unes excavacions al carrer de la Pau (Nucli Antic) van posar al descobert un antic edifici que els romans usaven com a dipòsit d’aigua a cel obert. A l’Edat Mitjana, aquest dipòsit es va convertir en ... una església parroquial. Per què aquest canvi tan espectacular? Perquè els edificis romans eren tan sòl.lids que per fer-hi l’església va ser suficient amb aixecar uns metres les parets i afegir-hi un sostre amb bigues de fusta. L’església va romandre en aquest mateix indret fins al segle XVIII, quan es va construir l’actual església barroca de Sant Baldiri. Aleshores, l’antiga es va enderrocar i es va convertir en ... un cementiri.
Va ser probablement aquest darrer ús el que va donar nom al carrer actual (per allò de la ‘pau eterna’), nascut en aquest indret a mitjan segle XIX, quan el cementiri es va traslladar als afores de Sant Boi.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, novembre de 2002)

Vides santboianes: Xavier Bonfill i Trias

(Girona, 1888 - Sant Boi, 1939)

Escriptor i periodista. Xavier Bonfill, conegut amb el pseudònim de Jordi Català, va escriure no poques de les seves obres «a l’ombra dels pins de La Muntanyeta». Entre elles, el recull narratiu El meu poble, el primer llibre editat -i en català- a Sant Boi després de la guerra civil.
Va escriure a les revistes Ilustració Catalana, l’Esquella de la Torratxa, La Nova Catalunya, Catalana, En Patufet, Virolet i la publicació local Or i Grana. Va fer contes i novel·les juvenils i sentimentals, en la línia dels treballls del seu amic Josep Maria Folch i Torres. Va guanyar i organitzar certàmens literaris a Barcelona, Sant Boi i altres poblacions i va col·laborar, durant l’etapa republicana, a Ràdio Barcelona i Ràdio Associació.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, maig de 2004)

FONT: Llibre "Vides Santboianes" obra de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Memoràlia: El nom de Sant Boi

El març de 1973, a les acaballes del franquisme, el Ple municipal va iniciar gestions per aconseguir que l’Estat reconegués oficialment el topònim tradicional de la nostra vila: Sant Boi. El nom havia estat substituït durant la guerra (Vilaboi) i la immediata postguerra (San Baudilio de Llobregat).
El setembre de 1976, el Ministeri de Governació va resoldre canviar-lo, però mantingué al mateix temps el nom “en el idioma común”, San Baudilio. La dualitat de la denominació va causar confusió i alguns conflictes, per la qual cosa es va insistir a demanar que la forma original catalana fos l’única vàlida. Els nous aires de la transició facilitaren l’acord.
L’abril de 1977, el Consell de Ministres va aprovar que els municipis com Sant Boi poguessin fer ús exclusivament del seu nom “en lengua regional” o “en su forma histórica”.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, maig de 2004)

Memoràlia: L'origen de l'escut de Sant Boi

Avui per avui, no hi ha una raó contrastada del perquè hi figura una campana a l’escut de Sant Boi (i al de Sant Just, per exemple). Fins no fa gaire se’n donaven dues explicacions, encara que contraposades. Totes dues relacionaven la campana amb la institució del sagramental (sometent): una deia que hi era un homenatge; l’altra, que pretenia fer escarni de les autoritats borbòniques després de la Guerra de Successió.
El que sí que tenim clar és que l’escut va aparèixer cap a finals del segle XVII. El primer segell municipal localitzat fins avui acompanyava els comptes municipals al Llibre del Clavari, de 1695. Era un moment de canvis en la realitat municipal. Poc abans s’havia modificat el sistema d’elecció dels càrrecs, en passar de l’elecció directa a fer-se per sorteig (insaculació). Per aquelles mateixes dates es va construir la primitiva casa consistorial, al carrer de Joan Bardina.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, gener de 2003)

Memoràlia: L'escola pública, l'any 1850

L’agost de 1850, el mestre Joaquim Rodés va adreçar a l’Ajuntament una carta on manifestava les necessitats bàsiques de l’única escola local -pública- que hi havia al municipi, aleshores situada al primitiu edifici consistorial del carrer Joan Bardina.
El mestre es detenia a fer una relació d’objectes que estimava necessaris per a la seva tasca: mostres d’escriptura, cartells per ensenyar les síl.labes, esponges per esborrar les pissarres, punters per als instructors, targes i bitllets de premi, una cadira i una escribania per a ell i una campaneta per assenyalar els diferents exercicis. L’escrit demanava el blanqueig de les parets, que s’envernissessin les pissarres i es reparessin un banc i les baldes de les finestres. Malauradament no s’ha conservat la resposta a aquella carta i no sabem si li van atendre les seves raonables demandes.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, octubre de 2003)

Imatge: Aula de les escoles de l'Ateneu Santboià, 1930 (AHMSBL).

Construint el Museu de Sant Boi: Maqueta de l'ermita de Sant Ramon

Material: fusta
Dimensions: 50 x 50 x 40 cm
Cronologia: any 2000
Donació de: Francesc Satoca Díaz

Aquesta magnífica maqueta de fusta de l'ermita de Sant Ramon utilitza de manera exquisida el color i la llum per reforçar els detalls d'un conjunt caracteritzat per un gran realisme i una execució molt acurada. L'autor, que va exposar aquesta i altres obres seves a la darrera edició de la Fira de la Puríssima, demostra un profund coneixement de l'edifici, que afegeix al valor estètic de l'obra un valor pedagògic, ja que ressalta aspectes que fàcilment podrien passar desapercebuts als visitants de l'edifici.
L'ermita de Sant Ramon, enclavada al cim del Montbaig, és el punt més alt de Sant Boi i és un mirador privilegiat sobre bona part de la comarca del Baix Llobregat.

MUSEU DE SANT BOI

(Revista VIURE SANT BOI, juliol de 2002)

Memoràlia: La Plaça de la Constitució

L’antiga plaça del Mercadal, al capdamunt dels carrers de l’Alou i del Pont, deu el nom actual a fets succeïts durant el Trienni Liberal (1820-23).
El novembre de 1821 es va instal·lar, al centre de la façana de la Casa de les Voltes (sota les porxades de la qual se celebrava el mercat), una làpida commemorativa de la proclama constitucional (Cadis, 1812). En la inauguració, el batlle Baldiri Castells feu un breu però abrandat discurs per convidar una ciutadania entusiasmada per acompanyar-lo:

“en el justo placer de que con tan plausible motivo me veo inundado; sostenidos con la esperanza de la dicha que os ofrecen las nuevas instituciones y animados de los patrióticos deseos de prosperidad de la Nación, romped vuestra gozosa admiración con expresiones de júbilo y gritad conmigo: Viva la Constitución”

El 1823, les forces absolutistes amb al reforç francès dels «Cent Mil Fills de Sant Lluís», aboliren el règim Constitucional. S’iniciava un nou període de repressió.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, gener de 2004)

Imatge: Reproducció fotogràfica d'una aquarel·la, vuitcentista, de Joaquim Coll (AHMSBL)

Construint el Museu de Sant Boi: Revista "Or i Grana"

Materials: paper
Dimensions: 21,5 x 27 cm de llarg
Cronologia: agost-octubre de 1919
Donació de: Carles Martí i Vilà (1986)

Aquest mes presentem una donació documental molt significativa: una col·lecció completa, enquadernada, dels cinc números de la publicació local Or i Grana, apareguda durant uns mesos de 1919. La revista fou dirigida per Baldiri Déu i Priu (1892-1974), un dels personatges més actius del Sant Boi social, cultural i polític del segle XX. Malgrat la curta vida, Or i Grana va tenir una gran significació i es podria considerar com la primera revista contemporània de Sant Boi. D’orientació nacionalista, hi són nombrosos els articles polítics, culturals, esportius, etc que, al costat d’una munió d’anuncis de gran interès històric i alguna que altra fotografia o gravat, fan d’ella un referent de consulta obligada per a l’aproximació sociològica al Sant Boi de preguerra.

MUSEU DE SANT BOI

(Revista VIURE SANT BOI, maig de 2002)

Memoràlia: Els plataners de la Rambla

Pels volts de 1880 es va urbanitzar el ‘Clos de Ca l’Amigant’, una explanada d’horts situada entre el riu i l’antiga Pobla Arlovina. En aquest indret van néixer l’actual plaça de l’Ajuntament, l’estació, la rambla, el passeig de Fonollar (avui, avinguda Maria Girona) ...
L’any 1884, quan es va urbanitzar la rambla (aleshores, de Maluquer), s’hi van plantar 58 plataners. Havien de ser arbres de bona qualitat, sense defectes en la morfologia i amb un tronc de 40 cm com a mínim. A la subhasta només hi va concórrer una proposta, signada pels santboians Josep Munné i Joan Roca, que van executar els treballs pel preu de 2 pessetes i 74 cèntims l’arbre.
Malgrat els 120 anys transcorreguts i les inevitables substitucions provocades per accidents, malures o treballs d’infrastructura, podem dir que aquells mateixos plataners encara donen a la rambla, avui, la seva particular fesomia.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, setembre de 2004)

Vides santboianes: Ramon Mas i Campderrós

(Viladecans, 1911-Sant Boi, 1973)

Per la seva professió, Ramon Mas i Campderrós va formar part de l’equip que va fer la troballa de les Termes Romanes, dirigit per l’historiador Carles Martí i Vilà. A partir d’aquell moment es va aficionar a l’arqueologia i va col·laborar molt valuosament, durant anys, a excavacions, prospeccions i treballs de reconstrucció fets a diferents indrets del terme municipal. La seva segona esposa i la seva filla Isabel van compartir l’afició d’en Ramon i van arribar a col·laborar amb el desaparegut Grup de Recerques Arqueològiques de Sant Boi. Ramon Mas va morir com a conseqüència d’un accident de treball que va patir, precisament, mentre construïa un mur de contenció dintre del recinte de les Termes.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, setembre de 2004)

FONT: Llibre "Vides Santboianes", obra de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Memoràlia: Els antics gegants de Sant Boi

Els primitius gegants de Sant Boi s’anomenaven Isabel i Fernando, en referència als Reis Catòlics. Els van apadrinar els alumnes ‘més aplicats’ de les escoles de la vila el 19 de maig de 1957, per Festa Major.
La rua va sortir de la plaça de l’Ajuntament, on s’havia concentrat una munió de gent, sobretot quitxalla. La música de la banda de cornetes i tambors de l’Ateneu Santboià i els balls dels gegants dels municipis veïns van acompanyar la comitiva, que va pujar pel carrer de l’Alou fins a arribar a la plaça de l’església de Sant Baldiri.
Aquells primitius gegants no van tenir mai colla de suport; quan havien d’actuar, calia llogar un grup de portants de Barcelona.
Després d’anys d’absència, la ciutat va donar la benvinguda a dos nous gegants, en Baldiri i la Ramona, que des de la Festa Major de 1990 acompanyen els esdeveniment lúdics de Sant Boi.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, setembre de 2003)

Imatge: Fons Francesc Marcet de l'AHMSBL.

Construint el Museu de Sant Boi: Un esperó de rodeta

Materials: ferro
Dimensions: 21 cm de llarg
Cronologia: segles XVI-XVII
Recuperat a: Can Diví (1998)

Un esperó és un instrument de metall amb una punxa o una rodeta i diverses punxes (en el nostre cas, giratòries), que es porta a la part posterior de la bota de muntar i serveix per punyir el ventre de la cavalcadura i estimular-la a caminar o córrer. En concret, aquesta peça es va recuperar a les excavacions dutes a terme a Can Diví l’any 1998, juntament amb un significatiu conjunt d’objectes de la vida rural i agrària del Sant Boi de l’època moderna. Parlem d'un objecte, doncs, amb una antiguitat secular, però en realitat els animals de peu rodó han estat emprats -fins no fa gaires dècades- per a múltiples tasques de suport als humans: medi de locomoció, transport de càrregues o mercaderies, tracció de carros, força
motriu per a diversos enginys...

MUSEU DE SANT BOI

(Revista VIURE SANT BOI, abril de 2002)

Vides santboianes: Maria Esclapé

(Nascuda a Sant Vicenç dels Horts, al darrer terç del segle XVIII)

Una dona amb coratge. De professió (!), guerrillera. El pare Raimon Ferrer va deixar escrit que a Maria Esclapé se la coneixia, pels seus hàbits més aviat propis d’un noi, amb el sobrenom de «la Vailet»; fins i tot, un dels indrets més antics de la vila, on ella va viure (a l’actual carrer Sant Pere més Baix), era conegut com a «carreró de la Vailet». Aquesta dona va participar activament en la resistència antifrancesa (era l’època de José Bonaparte i la Guerra de la Independència).
En els combats es posava sempre al mig del foc animant els lluitadors, i diuen que tenia una excel·lent punteria. A Sant Vicenç dels Horts han posat el seu nom al centre comercial que hi ha al peu de la carretera que els comunica amb Sant Boi.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, novembre de 2004)

FONT: Llibre "Vides Santboianes", obra de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Memoràlia: Una plaça de braus

L’any 1974, el barri de Camps Blancs va veure com, a l’esplanada que hi ha entre la ronda de Sant Ramon i el carrer Cerdanya, es va instal·lar una plaça de braus «portàtil». En els dos anys que es va mantenir en peu, s’hi van celebrar novillades (amb picadors i sense) i xarlotades (espectacles còmicotaurins).
Amb l’arribada de la democràcia el solar es va urbanitzar mantenint el caràcter de gran plaça pública de Camps Blancs. El nom actual és plaça Ernest Lluch i Marín.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, novembre de 2004)

Memoràlia: Les eleccions de 1979

El 3 d’abril de 1979 van tenir lloc les primeres eleccions locals de la democràcia. El PSC (encapçalat per Xavier Vila) va guanyar els comicis, amb el 35,2% dels vots i 10 regidors. Molt a prop se situava el PSUC (Gregorio Herreros), amb el 33,8% i 9 regidors. Tres partits més van aconseguir representants: Convergència i Unió (12,2%, 3 regidors, Alfred Albiol); Centristes de Catalunya-UCD (7.9%, 2 regidors, Josep Torrents); i Partit Socialista d’Alliberament Nacional (5%, 1 regidor, Miquel Puig).
Els dos partits majoritaris, PSC i PSUC, van pactar un acord de set punts pel qual el líder socialista, Xavier Vila, es convertia, el dia 19 d’abril, en el primer alcalde democràtic de
Sant Boi després de la Guerra Civil. Un pla d’urgències va establir les prioritats que guiarien l’acció de govern: comptes clars, obertura informativa i participació ciutadana.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, abril de 2003)

Imatge: Un ple municipal del primer mandat (AHMSBL)

Vides santboianes: Francesc Ferrés i Ferrés

(Sant Vicenç dels Horts, 1905 - Sant Boi, 1993)

Francesc Ferrés i Ferrés és l’únic polític que ha representat la voluntat popular a Sant Boi durant la República i, més de 40 anys després, amb la recuperació de la democràcia. En el primer tram de la Guerra Civil, va ser responsable de les carteres d’Agricultura, Treball i Obres Públiques, en representació del PSUC. L’any 1979 va declarar, com a president de la mesa d’edat del nou consistori i com a membre de les files del PSC, l’obertura del primer mandat popular després del franquisme. El novembre de 1991 va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat i va publicar el llibre Records d’una vida de lluita.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, abril de 2003)

FONT: Llibre "Vides Santboianes", obra de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Construint el Museu de Sant Boi: El llibre "L'honra dels fills"

Material: paper
Dimensions: 18 x 12.5 cm (56 pàgines)
Cronologia: 1935
Donació de: Rogés Llibres, de Mataró (1999)

L'honra dels fills és un drama original de l'escriptor costumista Josep López Pinillos, 'Parmeno' (1875-1922). L'autor, que va saber retratar com ningú l'Andalusia rural, va veure com actrius de la talla de Margarida Xirgu o María Guerrero estrenaven les seves obres a Madrid. Aquest llibret és original per diferents motius. En primer lloc, perquè
és una adaptacio al català. En segon lloc, perquè hi consta la data de l'estrena, la nit del 12 d'octubre de 1935, a l'Ateneu Familiar. Finalment, perquè la primera actriu, Enriqueta Torres, hi va estar acompanyada per un grup d'actrius i actors santboians, exponents de l'empenta cultural del Sant Boi de preguerra: Manuela Izquierdo, Clara Torres, Joan Pagés 'Xarric', Francesc Torres, Joaquim Rallo, Francesc Puig, Alfons Castells i Sebastià Alentorn.

MUSEU DE SANT BOI

(Revista VIURE SANT BOI, setembre de 2002)

Memoràlia: La Centúria Rafael Casanova

A les primeries de la guerra civil, es van organitzar a Catalunya columnes de milicians per anar als fronts d’Aragó i Madrid. El capità Bayo, cap de l’Aeronàutica Naval a Barcelona, va convèncer la Generalitat de la conveniència de recuperar l’illa de Mallorca.
Aleshores, Sant Boi va organitzar una centúria nacionalista, formada per membres d’ERC i Estat Català i comandada per Francesc Roig i Comas. Després d’una setmana d’instrucció al castell de Montjuïc, s’embarcaren al ‘Marqués de Comillas’. El 16 d’agost desembarcaren a Punta Àmer (Mallorca), sota un intens foc enemic. Foren bombardejats i lluitaren, cos a cos, contra la infanteria franquista. El 3 de setembre van haver de donar marxa enrere. Només hi va haver un mort. Els companys van enterrar Tomàs Cervera a una platja mallorquina...

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, juny de 2004)

 

Imatge: Plànol, dibuixat per En Baldiri Déu, del lloc on van enterrar el santboià Tomàs Cervera (Expedient personal de mobilització, AHMSBL).

Vides santboianes: Gaietà Mestres i Parés

(Sant Boi, 1896 - Sant Climent de Llobregat , 1980)

Gaietà Mestres va ser l’alcalde republicà de Vilaboi, durant la guerra civil. L’any 1931 va promoure la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya a Sant Boi. A les eleccions municipals, va ser escollit regidor i, en esclatar la guerra, va substituir Joan Vandellós en el càrrec d’alcalde. Hi va romandre fins a l’entrada de les tropes feixistes a la vila, quan va haver d’exiliar-se per segona vegada, aquest cop per entrar al camp de concentració d’Argelès, a la Catalunya Nord.
Però va decidir tornar. La policia, per mirar de localitzar-lo, va detenir dos dels seus fills i els va sotmetre a tortures. Mai més va residir aquí, però va poder viure la tornada de la democràcia.
El 1980 el van enterrar amb una bandera catalana i l’emblema d’ERC. I amb la dignitat intacta.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, juny de 2004)

Memoràlia: Les castanyeres

Fins no fa gaires dècades, des de finals de setembre i -com a mínim- fins a la festa de Tots Sants, era habitual veure per alguns carrers i per les principals places de la nostra vila, les típiques paradetes de les castanyeres. Aquestes, no necessitaven gaire espai: un fogó de peu metàl·lic, uns caixons o altres estris pel combustible, el sac de les castanyes i una senalla on s’havien de guardar les que ja estaven cuites juntament amb els moniatos. A l’època moderna (segles XVI a XIX), la venda de castanyes -juntament amb la venda d’ous- no era una activitat lliure, sinó que estava reservada a les dones que administraven l’altar i capella de la Pietat de l’església parroquial de Sant Baldiri. Encara avui, al segle XXI, escoles i grups d’esplai munten parades, no gaire diferents d’aquelles, per tal d’obtenir algun benefici per desenvolupar activitats lúdiques.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, novembre de 2003)

Imatge: La castanyera Teresa Coll i Ollé, minyona de Can Boneu, pels volts de 1925 (AHMSBL).

Memoràlia: El Pla Pascual de Sant Boi

L’any 1905, l’Ajuntament de Sant Boi va encarregar a l’arquitecte Antonio Pascual Carretero la confecció d’un plànol general de la localitat. L’objectiu era definir-hi les alineacions de la xarxa de carrers existent (del Molí Vell al Molí Nou, de Torre Figueres a Can Pinyol) i establir criteris per als futurs eixamples de la trama urbana.
En la pràctica, el document (el nostre ‘Pla Cerdà) es va convertir en el pla director de l’urbanisme de Sant Boi, amb una vigència que en gran mesura arriba fins als nostres dies.

L’arquitecte Pascual va planificar una xarxa ortogonal amb carrers de 10 metres d’amplada i vies de ronda que limitaven el nucli urbà a ponent. Així va aconseguir adaptar la xarxa viària de Sant Boi a la peculiar topografia del nostre municipi, tot respectant els antics camins i el 100% de les edificacions disperses existents.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, desembre de 2002)

Memoràlia: Carnestoltes

A Sant Boi, el moment àlgid de les festes de Carnestoltes eren els balls que se celebraven als dos ateneus: Santboià i Familiar. La sana rivalitat entre ambdues entitats feia que s’esmercessin d’allò més a tenir la millor orquestra, el millor decorat..., amb la col.laboració dels respectius socis que, any rere any, se superaven en la confecció de les disfresses.
Després de la guerra, el conservadorisme institucional va recloure aquelles festes al més estricte àmbit privat. L’esforç de la Unió Esportiva Santboiana, sobretot, va permetre recuperar aquells balls un cop superats els anys més durs de la postguerra.
La democràcia va incorporar el món escolar a la celebració amb moltes rues i festes que donen llum i color als nostres espais públics durant els dies de disbauxa -controlada- que desemboquen al Dimecres de Cendra.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, març de 2004)

IMATGE: Tres ‘aborígens’, al ball de 1958 (Fons família Isart-Valls de l'AHMSBL)

Vides santboianes: Concepció Marieges Cardona

(Sant Boi, 1895-1979)

Durant 50 anys, va ser la responsable de la Centraleta Telefònica de Sant Boi, raó per la qual se la coneixia com la ‘Conxita dels telèfons’. L’any 1966, l’Ajuntament li va retre un emotiu homenatge durant la Fira de la Puríssima, com a reconeixement per tants anys de servei a la població.
Una vegada jubilada, la xarxa telefònica va créixer molt i, en paral.lel, un bon grapat de problemes de tot tipus. Quan alguna cosa no funcionava, sovint se sentia a dir: «Si estigués la Conxita, això no passaria».
La pròxima celebració del 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, és una bona oportunitat per recordar-la.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, març de 2004)

FONT: Llibre "Vides Santboianes" de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Memoràlia: Els primers fanals públics

La Revolució de Setembre de 1868 va tenir com a conseqüència l’arribada de governs progressistes als ajuntaments. Aquests governs, més sensibles a la manca d’enllumenat als carrers i places, van decidir instal.lar fanals de petroli. A Sant Boi, el batlle Joaquim Mariné va fer les gestions perquè la ciutat els estrenés a l’abril de 1869. Onze anys després, n’hi havia 42, i una plaça de fanaler a la plantilla municipal. Encara en l’actualitat, passejant pels carrers del nucli antic, es pot veure algun braç de sustentació d’aquells primitius fanals.
L’electrificació del servei va arribar a finals del segle XIX, quan l’enginyer de camins Aleix Parés i Valls va construir una planta productora d’energia elèctrica en uns terrenys del final de la Rambla. El servei va començar a funcionar per la Festa Major de 1895, amb l’encesa de quatre arts voltaics i un potent reflector situat a l’església.

Arxiu Històric Municipal

(Revista VIURE SANT BOI, febrer de 2003)

Construint el Museu de Sant Boi: Una petita gerra

Material: ceràmica comuna
Dimensions: 8 x 6 cm
Cronologia: indeterminada
Donació de: Pere Capdevila i Pujades (1998)

Una gerra és un atuell de terrissa cuita de boca ampla. La seva secció circular augmenta fins a certa distància de la boca i després disminueix fins a la base. Una nansa en permet la manipulació.
Aquesta peça en concret, de factura modesta, deu haver tingut diversos usos al llarg del temps, de joguina a ungüentari. La cronologia ens resulta desconeguda, per bé que, segons
els donants de la peça, és una antiga herència familiar de generacions que es remunten fins a, com a mínim, el segle XIX. Els atuells de terrissa han acompanyat la nostra cultura des dels inicis de la història i han ocupat un lloc destacat en l'entorn domèstic, sobretot com a recipients per preparar, manipular i conservar aliments. Però també n'és notable la presència en múltiples oficis i activitats.

MUSEU DE SANT BOI

(Revista Viure Sant Boi, gener de 2002)

18 de maig de 2008: Exposició Ludi Romani

Els grans espectacles a l'època romana

Els ludi cirsenses, les carreres de quadrigues i les lluites de gladiadors foren els espectacles més apreciats i en els quals s’invertien grans quantitats de diners. La violència, la valentia i la sang eren familiars. Els que competien ho feien per la glòria de guanyar o morir.

Creats en origen i en dates fixes, per commemorar les festes dedicades als déus, eren ja, en època republicana, un mitjà eficaç per guanyar-se el favor del poble. Els habitants i ciutadans de l’Imperi ocupaven molt de temps assistint als espectacles i, cada vegada més, exigien novetats. Segons les fonts escrites, alguns dels espectacles podien durar tot el dia i aleshores es repartien figues, nous, dàtils i carn d’au, cosa que alguns autors han anomenat panem et circenses.

Aquest diumenge, dia 18 de maig i coincidint amb el Dia Internacional dels Museus, inaugurem a les Termes Romanes de Sant Boi aquesta exposició que es mantindrà en cartell fins el mes de febrer de 2009.

Museu de Sant Boi

Vides santboianes: Rafael Casanova i Comes

(Moià, v. 1660 - Sant Boi, 1743)

Sens dubte, el ‘santboià’ més cèlebre. Rafael Casanova fou el principal dirigent polític català durant el setge borbònic que està en l’origen de la celebració de la Diada.
Membre d’una família benestant, va estudiar Dret (es doctorà en Civil i Canònic). Aviat es comprometé políticament. Durant el setge, va ser nomenat conseller en cap de Barcelona. En l’assalt final, abans de la capitulació, el van ferir. Es va traslladar a Sant Boi per recuperar-se’n. Més tard es va retirar a Can Barraquer, casa pairal de la família de la dona, on va morir. L’enterraren a la capella de la Pietat de l’església de Sant Baldiri.

És per això que, des de 1913, Sant Boi és un dels punts principals dels homenatges de cada 11 de setembre.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, setembre de 2007)

Font: Llibre "Vides Santboianes" de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Foto: Terracota polícroma, de l'escultor Rossend Nobas, conservada al Museu de Sant Boi (Carles Serret - AHMSBL).

Memoràlia: Casablanca, un barri mobilitzat (1977)

Era un moment de canvi –s’acabaven de celebrar les primeres eleccions per triar parlamentaris i senadors a Madrid– i encara faltaven dos anys per a la constitució dels ajuntaments democràtics ...
El juny i el juliol de 1977, el barri de Casablanca es trobava en peu de guerra. Greus mancances estructurals en matèria urbanística –conseqüència d’un creixement fet sense cap mena de planificació– i la inexistència dels mínims serveis comunitaris per garantir una vida digna havien portat l’Associació de Veïns a plantejar diverses accions reivindicatives.
En varen destacar els diversos talls de trànsit que es van fer a la carretera de la Santa Creu de Calafell tot forçant els vehicles a travessar el barri perquè els conductors poguessin conèixer –de primera mà– l’estat de la urbanització i les seves reivindicacions.

La detenció de Manuel Tarazaga.
Tot i que des d’un primer moment es mantingueren conversacions amb l’administració municipal –que semblava disposada a emprendre algunes millores amb una certa urgència– les manifestacions se succeïren i una d’elles va acabar amb la detenció d’un dels dirigents veïnals, Manuel Tarazaga. En poques hores, tot Sant Boi va veure’s inundat de pintades exigint-ne l’alliberament i la premsa del moment se’n feu un ampli ressò mediàtic a partir de les notícies divulgades pels corresponsals locals.
Finalment, Tarazaga va recuperar la llibertat després de 10 dies a la presó Model. Resoldre els problemes més bàsics del barri va requerir molt més de més temps.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, setembre de 2007)

Foto: Anys 70, manifestació al barri de Casablanca (AHMSBL).

Vides santboianes: Joan Pagès i Andreu

(Sant Boi, 1883-1938)

Aquest home polifacètic (fuster, actor, cantant i polític) va ser secretari local del Centre Republicà, membre de la Lliga Regionalista, regidor durant nou anys, alcalde de Sant Boi en tres períodes diferents i president de la Coral Terpsícore i del Futbol Club Santboià.
Se’l conegué amb el sobrenom de ‘Xarric’ i actuà repetidament al costat d’un altre recordat actor local, en ‘Pepet de l’Hostal’. Entre els seus papers més populars cal destacar el Manelic de Terra baixa i el protagonista principal de La viuda alegre.
El mes de juny de 1936, el van processar per una presumpta malversació de cabals públics. Va morir, durant la Guerra Civil, a conseqüència de les penúries sofertes durant un període de captiveri.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, març de 2007. S'ha rectificat la part final)

Font: Llibre "Vides Santboianes" de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Foto: Arxiu Històric Municipal.

Memoràlia: El Sant Boi de l'exili

El 1939, moltes persones van entendre que la millor manera de preservar la seva vida era prendre el camí de l’exili: la proximitat de la frontera francesa ho facilitava. No tenim xifres d’aquest exili local, però sabem que inclourà combatents, desplaçats acollits a Vilaboi durant la guerra i el nombrós contingent dels evacuats en els dies abans de l’ocupació de la vila per tropes marroquines comandades pel general Yagüe.
Les esperances de la majoria quedaren truncades només travessar la frontera. Les famílies es van dividir: les dones i els nens van anar a centres d’acollida, mentre que els homes, els concentraren en camps habilitats a corre-cuita, envoltats de quatre filferros i tropes colonials tan ferotges com aquelles de les quals havien fugit.
L’esclat de la Guerra Mundial va incidir de forma decisiva en les seves vides. Amb el pas dels mesos s’anaren produint reagrupaments familiars i la sortida de camps per diversos motius. Trobem famílies de Sant Boi establertes a l’Occitània, la Catalunya Nord i la Provença, molt actives en els camps polític i cultural: integrades en associacions, partits i sindicats, participant en la resistència del maquis francès, donant suport a la lluita guerrillera a la península. Cal recordar també que alguns santboians van morir en camps de concentració nazis.
Acabada la Guerra Mundial, i en no produir-se la intervenció aliada a la península, s’esvaïren les esperances d’un retorn immediat i moltes famílies es van anar integrant a la vida del país d’acollida. Superats els anys més durs de la postguerra molts emprengueren el camí de tornada.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, març de 2007)

Foto: Grup d’exiliats santboians a Tolosa de Llenguadoc, el 1941. Fons Jaume Vilà Tous de l'AHMSBL.

Vides santboianes: Salvador Samà i Torrents (I)

(Barcelona, 1861-1933)

Un home de pes. Aquest influent noble va ser un Gran d’Espanya, marquès de Marianao i de Vilanova i la Geltrú, dirigent del Partit Liberal, diputat, senador i un dels impulsors de les exposicions universals dels anys 1888 i 1929 a Barcelona.
Heretà importants interessos econòmics a les Filipines i a Cuba. Del país caribeny importà l’estil que va inspirar la creació a Sant Boi del Parc de Marianao, on alguns testimonis escrits asseguren que van tenir lloc algunes reunions conspiratòries prèvies al cop d’estat que va portar al poder Miguel Primo de Rivera.
El fill, Salvador Samà i Sarriera, n’heretà els títols nobiliaris. Durant la guerra civil es va desfer de les propietats santboianes.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, juny de 2005)

Font: Llibre "Vides Santboianes" de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Més dades a:

http://museusantboi.blogspot.com/2008/05/vides-santboianes-salvador-sam-i.html

Memoràlia: El Cinematògraf Pathé

L’estiu de 1911, l’empresari Joan Bertran i Simó va demanar permís per construir en un solar de la Rambla (annex a Cal Pau, la fonda que regentava el seu pare) un local destinat a «espectáculos de cinematógrafo». El local fou inaugurat el diumenge 3 de setembre. En els seus inicis es va anomenar Cine Pathé i, més tard, Cine Popular. El cinema era una espaiosa sala de 9,3 x 15,2 metres, paral·lela a la Rambla, amb la pantalla -probablement la mateixa paret emblanquinada- a la banda de ponent. El públic seia en bancs mòbils, tot i que al darrere hi havia tres files de seients individuals considerats com de preferència.
No disposem de gaires dades sobre aquest cinema, però sabem que va funcionar durant deu anys, fins al 1922. Desconeixem el motiu del tancament, però l’any anterior l’Ateneu Santboià va adquirir una nova seu, Ca l’Amigant, i s’hi van començar a fer sessions estables de cinema.
L’existència d’una competència ferotge podria ser una de les causes del tancament. De fet, aquesta era la quarta sala de Sant Boi on es feia cinema de forma simultània. Poc després del tancament, s’enderrocà la meitat del local per fer-hi habitatges. Només va quedar un petit local que ha allotjat diversos negocis al llarg de 80 anys. La resta s’ha enderrocat –molt recentment- a l’espera de les obres d’edificació de l’angle de la Rambla amb la plaça de l’Ajuntament.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, juny de 2005)

Foto: Cartellera d’anuncis del ‘Cine Pathé’. Fons Valentí Escardívol de l'AHMSBL.

Vides santboianes: Miquel Campins i Bordoix

(segle XIX)

Se’l coneixia com ‘el Saragossà’. En afincar-se a Sant Boi, va construir molts edificis que modernitzaren l’actual zona per a vianants del barri Centre i el primer eixample. Un d’ells fou el Cafè del Centre, que aviat passà a anomenar-se Cal Ninyo. Sobre el cafè-restaurant de l’entrada va fer el seu habitatge i, més a dalt, habitacions que van allotjar sovint personalitats aficionades a la caça. La nostra ciutat era en aquella època un bon lloc per practicar aquesta vella afició. Miquel Campins també va ser el cofundador d’una empresa que es proposà portar el tren de Barcelona a Sant Boi. La companyia es va dissoldre, però com a resultat d’aquell esforç va quedar l’edifici que avui acull l’estació del carrilet.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, novembre de 2005)

Font: Llibre "Vides Santboianes" de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Memoràlia: El primer mestre i els primers alumnes

El doctor Jaume Codina ha fet, a l’arxiu de la parròquia de Sant Baldiri, un gran nombre de descobertes. Una de les més espectaculars és un contracte sobre la primera escola que hi hagué a Sant Boi. En fa 500 anys. El juny de 1505 s’obrí aquesta primera escola de minyons (només per a nens), gràcies a la iniciativa de cinc caps de casa: Jaume Ricart, Salvador Fuster, Jaume Joan, Pere Bosc i Antoni Ferrer. Era una escola privada i elitista, amb numerus clausus (restringida a 10 alumnes) i d’una modernitat sorprenent. El mestre, Vicenç Prat (batxiller en arts), es comprometé a impartir-hi lliçons de gramàtica i poesia per 20 ducats l’any. El pagament incloïa el lloguer de la casa-habitació on feia les classes, quatre quarteres de forment i dues càrregues de vi most. Una altra de les clàusules estipulava una indemnització de 25 lliures en cas d’incompliment del contracte.

L’escola va funcionar dos anys. Codina creu que una epidèmia de pesta en podria haver estat la causa determinant. En definitiva, un fet força insòlit per a una societat rural immersa en les contradiccions del traspàs de la baixa edat mitjana a l’època moderna. Fins a la segona meitat del segle XVII no hi hagué la primera escola pública a Sant Boi, situada a la casa consistorial, a l’actual carrer de Joan Bardina.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, novembre de 2005)

Foto: Un aula escolar del primer terç del segle XX. Fons Valentí Escardívol Coll de l'AHMSBL.

Vides santboianes: Modest Amat Batllori

(Segle XX)

El matrimoni entre Modest Amat i Josepa Verdú ha donat nom des de la fundació fins als nostres dies a l’escola Amat-Verdú, al costat de la Muntanyeta. Als anys cinquanta, Modest Amat va respondre a una petició de l’Ajuntament per ajudar a construir un grup escolar públic amb una aportació de 250.000 pessetes de l’època (és a dir, molts diners) i un préstec de 500.000 pessetes en condicions molt favorables.
El nou centre educatiu es va inaugurar l’any 1966, amb la secció de nois batejada amb el seu nom i la de noies, amb el de la seva dona. Aquesta col·laboració va fer-lo mereixedor del títol de Fill Predilecte de la Vila.

COMUNICACIÓ

(Revista VIURE SANT BOI, maig de 2007)

Font: Llibre "Vides Santboianes" de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.

Foto: Hemeroteca (AHMSBL).

Fe d'errates: A la publicació en paper, i al cos dels text, on diu "Salvador" hauria de dir Modest, tal i com ja consta -correctament- al títol de l'entrada. Aquí, com veieu, ja ho hem rectificat, gràcies a la col·laboració dels nostres lectors.

Memoràlia: El nacionalcatolicisme

El règim sorgit de la victòria franquista no concebia cap pràctica religiosa més enllà del catolicisme. De fet, s’identificava la condició d’espanyol amb la de catòlic. Des que la guerra havia adoptat el caire de croada l’adoctrinament religiós identificava els objectius de l’Església catòlica amb el règim franquista. Segons el nacionalcatolicisme, la religió catòlica era l’única manera possible d’entendre la vida política tradicional. Això afectava tots els aspectes de la vida social i moral dels individus. L’Estat sufragava les activitats eclesiàstiques i, a canvi, cedia a l’Església una gran part de l’ensenyament. A més, feia obligatori l’ensenyament de la religió catòlica a totes les escoles, tant públiques com privades. El catolicisme ultraconservador va buscar i trobar la legitimació històrica en l’atmosfera mística i inquisitorial de l’Imperi i en l’església de la Contrareforma i es va afanyar a justificar la dura repressió empresa contra les ideologies contràries: la maçoneria i el comunisme.
En l’àmbit local, va saber aprofitar els greuges patits durant els anys de guerra i explotar el “martirologi” local. La rehabilitació de l’església i del casal parroquial, la reconstrucció de la rectoria (pagada amb fons públics) i la restitució de les campanes de Sant Baldiri (a la fotografia) són fites significatives d’aquells primers anys.
Com a contrapunt cal dir que ben aviat, però, l’església va actuar com a refugi per a persones vinculades a les més diverses ideologies però sempre allunyades del falangisme de nou encuny. La protecció que podia oferir l’església donava una —per no dir l’única— alternativa de participació pública més enllà del “Movimiento”.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, maig de 2007)

Foto: Festa de reposició de les campanes de l’església de Sant Baldiri (1941). Fons Jaume Vilà Tous de l'AHMSBL.