PACTISME ÉS LLIBERTAT
A la seva Crònica, escrita entre 1325 i 1328, Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336) aconsegueix expressar sense embuts un sentiment i una concepció de nacionalisme que resulta excepcional al seu temps i a Europa. L’historiador i jurista espanyol Francisco Elías de Tejada (Madrid, 1917-1976), carlí, se’n fa ressò i no s’està de reconèixer que Al menos hasta donde llegan mis noticias, la primera vez que en la península se utiliza el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma de escritor ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir del lenguaje usual de parlamentos y palacios.
Figueres té un monument dedicat a l’extraordinari Ramon Muntaner: guerrer, diplomàtic, escriptor i teòric de la nacionalitat catalana. (Foto: Jordi Peñarroja)
Aquest nacionalisme modern, molt avançat al seu temps, ve acompanyat per un ordenament jurídic, constitucional, que en opinió del mateix Elías de Tejada, és excepcional perquè supo sacar desde las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política, merced a corregir con tintes de mutualismo romano el juramento feudal, transformando la jerarquización férrea del derecho germánico en un diálogo entre jerarquías, en el cual el inferior no perdía su personalidad» i també perquè aquesta «ordenación constitucional alcanzó en el siglo xiv una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo xx. Abans, al Dotzè de Lo Crestià (1381-13…) diu Francesc Eiximenis que la comunitat, no contrastant que aja príncep elegit, si lo príncep no és profitós a ço a què és elegit per la comunitat, roman en son plen poder de tolre al príncep la dita senyoria e l’ús del regiment. Cascuna d’aquestes parts d’aquesta raó són així de clares que no y à què duptar, e per consegüent la conclusió és certa. I afegeix: si és ensenyat clarament que lo príncep no serva los patis (pactes), sens tota excusació senyoria appar clarament que ell se deu tenir per deposat; e si no ho fa, ell té la sens tot dret e així com a tiran.
La porta dels Serrans a la ciutat de València apareix com entrada a la Ciutat de Déu en una xilografia renaixentista il·lustrant El Dotzè del Crestià d’Eiximenis.
Les paraules de fra Francesc Eiximenis sancionen el pactisme constitucional català i justifiquen tant la deposició i guerra contra Joan II, com la deposició de Felip III i la guerra de Separació, i, més tard, la denúncia de l’incompliment del pacte per part del Borbó i l’entrada a la guerra de Successió.
La llarga crisi constitucional catalana, que dura sis segles, s’inicia amb el compromís de Casp (1413) i el resultat de la guerra civil de 1412-1413, uns fets que entronitzen a Catalunya la casa castellana de Trastàmara. De 1413 a 1516 entre els monarques de la casa de Trastàmara només trobem un rei moderadament acceptable: Alfons el Magnànim. La resta dels Trastàmares són un seguit de senyors que són o se senten tan profundament castellans que no arriben a assumir ni entendre el pensament polític i institucional català i, a més, tenen com a gran objectiu arribar a ser reis de Castella.
A Casp, seu de l’irregular Compromís que instaura la dinastia castellana dels Trastàmara, trobem aquesta capella dedicada a la marededéu de Montserrat, enrunada a la guerra del Francès i refeta al segle XIX. (Fotografia, de 1974: Jordi Peñarroja)
Les tendències absolutistes de Joan II, germà del Magnànim, arriben a provocar la primera guerra civil catalana, un conflicte complex, que té les arrels al Compromís de Casp, dura 10 anys (1462-1472) i hi ha moments que es barreja amb la revolta dels remences.
Joan II retratat en un permòdol del claustre de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, pagat en bona part pel seu fill Ferran. (Foto: Jordi Peñarroja)
La guerra contra Joan II és el tema del Col·loqui cinquè, on Cristòfol Despuig interpreta d’acord amb la nostra tradició pactista aquest greu enfrontament, que atribueix fonamentalment a que lo rei los havia trencat la fe i paraula que donat los havia. I després que rompé als catalans les capitulacions promeses i jurades (…), fou ab veu de pública crida publicat que fos tingut per persona privada i enemic de la cosa pública. Perquè lo rei ha de ser rei i no tirà, que lo nom de rei, a «regendo, a bene regendo» se deriva, i lo regiment ha de ser ab regla dreta, que tot és una mateixa virtut de vocable, i ha de guardar lo que promet també, i així Aristòtil, entre altres consells i avisos que donà al rei Alexandre, molt saludables, li diu: «Alexander, serua pacta.» I encara que lo rei don Joan fonc un gentil príncep, (…) ja veeu de quanta importància fonc lo trencar de la paraula (…) contra constitucions i privilegis; lo rómper també les capitulacions fetes (…). Són coses aquestes molt terribles, espantoses e incomportables.
Aquestes coses terribles, espantoses e incomportables, com ara trencar de la paraula (…) contra Constitucions i privilegis mai no passen durant els segles que dura la dinastia del casal de Barcelona.
Els enfrontaments es fan inevitables quan reis de dinasties forasteres, que no tenen assimilat els constitucionalisme català, intenten exercir de monarques absoluts. Quan Ferran el Catòlic, que en Despuig anomena “Ferrando”, s’adona a contracor de l’error d’aquesta política feta a la manera de Castella, ja és massa tard: el temps dels Trastàmara fineix i en desaparèixer aquest rei, l’any 1516, entra en escena la monarquia hispànica, que és el nom que donem a una circumstància històrica en la qual un senyor és rei a tots els estats peninsulars, amb Portugal a voltes a dins, a voltes a fora.
Probable retrat d’un jove Carles I d’Àustria a Sant Jeroni de la Murtra. (Foto: Jordi Peñarroja)
Després de Ferran el Catòlic, el seu net Carles I d’Àustria apareix com un enigma moderadament acceptable i el 16 de febrer de 1519, adreçant-ser a les Corts reunides a Barcelona, proclama que per quant lo nostre desig principalment és ab obra tenir i mantenir lo dit principat en pau i justícia, e egualment sens excepció de persones, mirant l’honra, utilitat i bé universal de tots los nostres regnes; guardant-los les constitucions, privilegis i llibertats a ells atorgats. Les paraules són boniques, però Carles d’Àustria cau de quatre grapes, víctima del seu autoritarisme, a mans de l’alta noblesa castellana. La conseqüència és que la tendència cap a l’absolutisme dels Àustries i la seva plena identificació amb Castellà porten progressivament els catalans cap a l’inevitable enfrontament amb la monarquia hispànica.
Olivares en un gravat vuitcentista que copia el retrat que li va fer Velazquez, evidenciant que el “conde-duque” en això de manar no té aturador.
Les topades constitucionals més greus amb la monarquia dels Àustries arriben amb Felip III que, aconsellat pel conde-duque de Olivares, esdevé el rei enemic. Olivares, en el Gran memorial (secret) de 23 de desembre de 1624, aconsella a Felip III, com a rei Felipe IV de Castella, que tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acá y allá ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrian hallar medios proporcionados para todo, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo. I aconsella la manera d’aconseguir-ho: hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad con las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos.
Pau Claris, president de la Diputació del General i de la I República Catalana, té un monument vora l’Arc de Triomf de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)
En contraposició a Olivares i el rei, a la seva Proclamación católica (publicada anònimament a Barcelona, el 1640) Gaspar Sala i Berart recorda ser los Catalanes vassallos pactados, y convencionales, y que estan libres, quanto a lo reservado en el contrato.
El rei Felip III de Catalunya acaba destituint Olivares. I conscient de la desgràcia humana que és el seu fill i futur rei Carles II, al seu testament exclou a perpetuïtat com a hereus de la corona els membres de la Casa de Borbó. La tria de Felip de Borbó com a hereu de la monarquia hispànica és, doncs, il·legal.
La provocació que desemboca en la guerra de Separació és un assaig general del projecte per a la dominació de Catalunya que els Castellans, dirigits pel primer Borbó, segueixen metòdicament aprofitant el tarannà descaradament absolutista i centralista del primer rei Borbó i els seus successors. Aquest xoc de concepcions polítiques l’expressa el diputat militar Manuel Ferrer i Sitges, l’any 1713, quan retòricament es demana: Què motius té lo sereníssim Duc d’Anjou per haver deliberat oprimir-nos amb tant rigor, com voler reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?
Miniatures realitzades per Jaume Serra representant fidelment soldats del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes (1706). Eren la guàrdia personal del rei Carles III, l’ultim monarca que jura les Constitucions de Catalunya i vestien de groc, el color de la casa d’Àustria. (Foto: Jordi Peñarroja)
El fiscal general del Consejo de Castilla Joseph Rodrigo Villalpando, analitzant el Decreto de Nueva Planta, el 1716, corrobora que lo que sucedia antes en Cataluña: (…) su Mag. establecia leyes con el consentimiento de aquellos vasallos, y no las derogava sin ellos. Tenían Diputados que eran como Procuradores o defensores del Prinzipado; y siendo Administradores, y teniendo a su mano el tributo principal que llaman de las Generalidades se hallavan Cabeças del Principado y Dueños del dinero, con que su obediencia al Rey N.S. puede decirse que era voluntaria.
Una mostra de la propaganda política clandestinasetcentista, nacionalista i antiborbònica, és aquesta caricatura xiligrafiada d’un sinistre Felipe V, estampada el 1746 per celebrar la mort del monarca botxí, al qual optem per penjar cap per avall, com al museu de Xàtiva.
Al cap d’un segle d’aquelles paraules de Rodríguez Villalpando, Alexandre de Laborde, que és un viatger francès que dibuixa monuments i moltes altres coses, perquè en realitat és un espia napoleònic, publica el seu Viatge pintoresc i històric a París, entre 1807 i 1818), famós per les seves il·lustracions.
Imatge representant la gent esbargint-se al passeig de l’Esplanada de Barcelona, amb la sinistra ciutadella com a rerefons. Imatge de Laborde, dibuixada poc abans d’esclatar la guerra del Francès.
En aquesta obra de Laborde, que a més de làmines té un text interessant, hom pot llegir que els catalans, habituats sota els reis d’Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el seu príncep sino com a comte de Barcelona, a pagar solament els impostos als quals volien consentir, a fornir només les tropes que volien concedir, es consideraven tots com a participants de l’autoritat sobirana, i tenien, a causa d’això, una idea d’independència que s’ha perpetuat durant molt de temps.
Dos segles després, aquesta independència no s’ha recuperat encara. Hi ha botiflers, com a 1706, 1713 i 1714, però la necessitat de recuperar Estat i institucions pròpies és tan evident avui com a 1714. Perquè aixó no rutlla, fa massa temps que Espanya ens roba.
(continuarà…)
Jordi Peñarroja 