Havia sentit mil i una advertències. Els amics guineans patien per mi. Alguns fins i tot van somniar o van tenir el “pressentiment” que alguna cosa no gaire bona podia passar a algú proper seu (i van resar per mi i tot! Gràcies).
Deien que el país estava “caliente” pel tema polític. Que la setmana següent encara ho estaria més. “Si puedes irte antes, mejor”.

Corrien rumors que estaven a punt de tancar les fronteres per la inminent cimera de la Unió Africana i… ¡que no podria tornar de Bata a Malabo, tot i que és un vol nacional! (“No son rumores: el día 27 se cierra todo, lo han dicho”, m’assegurava un).
El govern organitzava vaixells de Malabo a Bata per enviar els joves “a sus pueblos de origen” i així buidar els carrers…

Detenien els africans d’altres països com Mali o Senegal (en general, “maliens”) que no tenen els papers en regla.

La paranoia de la seguretat.

“¿Turismo en Guinea? ¿Y por qué Guinea?”. Estranyesa. Compassió? “Es que tengo amigos guineanos aquí y, de paso, quiero ir unos días a Corisco”. “Ah, vale, porque sino…”
El caràcter d’entrada aspre dels guineans, comparat amb els somrients i hospitalaris oest-africans.

Els preus desorbitats del menjar i els hotels (dinar a un restaurant africà el migdia surt més car que un menú a Barcelona, i una habitació individual d’un hotel senzill no baixa dels 45 euros la nit, amb el descompte inclòs per venir de part d’un amic… El normal és pagar més de 60 euros).

La dificultat que et donin el visat (“es casi imposible, y menos ahora con la cumbre: puedes considerarte un privilegiado”)

El permís turístic (un pel “continente”, un altre per Kogo i Corisco i un altre per l’illa de Bioko) que t’has de treure un cop estàs al país si et vols moure per aquests llocs, i que em va costar dies i paciència (el de Bioko al final va ser impossible: divendres ja no hi trobes ningú al Ministeri)
Etc.
. . . . . . . .
I la visita al consulat espanyol per registrar-me un cop arribat a Guinea i els primers consells d’un diplomàtic no eren especialment encoratjadors:

– “¿Llevas mapa? ¿No? Mejor: en Guinea si tienes un mapa eres un terrorista que está preparando algo.”

– “Mucho cuidado con las fotos” (no cal dir que seria un suïcidi intentar fotografiar edificis públics o de “seguretat nacional”. El problema es que, encara que un decret presidencial permeti fer fotos de “llocs turístics”, si et veu un militar et voldrà treure tots els diners que pugui) “Y, si no te ve un policía, te verá otra persona y te denunciará, porque ella se lleva su parte”… Va bé saber-ho.

Després d’uns consells més, et dóna el seu telèfon mòbil i un altre d’emergències del Consulat per les 24 hores.

“No dudes en llamar, a cualquier hora”, insisteix. No fa gaire va haver de treure d’una comissaria a les 3 de la matinada un espanyol que havia fet una foto a… una palmera de la platja. M’apunto els telèfons en tres llocs diferents i me’ls gravo al mòbil guineà que porto sempre encès i amb la bateria carregada.

Etc.

Malgrat tot, feliçment diumenge passat tornava sa i estalvi del viatge de 17 dies a Guinea Equatorial, amb només un ensurt per un lleu accident de taxi que em va deixar dolor de cervicals un parell de dies (les pregàries dels amics van fer efecte?) i amb moltes sensacions positives i experiències per recordar.

“Guinea es mucho Guinea”, em diu una amiga guineana, amb raó. I satisfeta (sorpresa?) que hagi tornat content del seu país.

Coincideixo amb altres estrangers que els primers dies del viatge, amb tot el que acabo d’esmentar més amunt, et preguntes “però què faig jo aquí?!?” i comences a pensar en 10 o 12 països africans millors i més acollidors per passar unes vacances. Jo, per si de cas, em vaig arribar a treure un visat pel Camerun al consolat camerunès de Bata (em va costar una pasta i una pacient negociació fer-lo el mateix dia, a última hora del matí) però en aquell moment no descartava agafar el primer vol a Douala o arribar-m’hi per carretera, per la frontera nord de Guinea.

Però, malgrat tot, al cap d’uns dies… comences a quedar-te enganxat per aquest país singular, per la seva gent (seca al principi però agradable i divertida al capdavall, fascinant fins i tot), per la seva història compartida amb Espanya, pel seu present agitat i en vertiginosa transformació…

Un país potes enlaire, que des del ‘boom’ del petroli fa poc més de 5 anys que està convertint pistes de terra en amples avingudes i rotondes, que construeix a tort i a dret, que ho té tot a mig fer, i que se li acut construir un aeroport de 3,5 quilòmetres de pista a Corisco -una illa de 17 quilòmetres quadrats!- o de posar a les carreteres flamants i lluminosos peatges a 100 francs CFA (15 cèntims d’euro) el viatge.

He tornat de Guinea fascinat per Guinea i amb ganes de tornar-hi, amb un grapat d’amics guineans i també camerunesos (al ventilat pati del consolat de Camerun m’hi he sentit sovint com a casa), amb un parell d’encàrrecs de trobar el rastre de pares espanyols d’un guineà i una guinenana mestissos…

He conegut l’antropòleg Gustau Nerín en la seva última xerrada al Centro Cultural de España a Bata, dos dies abans del seu casament guineà i poc abans del seu retorn definitiu a Barcelona.

He complert l’objectiu d’arribar a Corisco (gràcies, Guzmán, per la idea de pujar al vaixell de Somagec, tot i que no saben mai els horaris) i he passat cinc dies menjant el seu peix fresc davant de la platja de sorra blanca.

Pescar amb un ham un “colorado” de dos pams i mig a les 9 del vespre i estar menjant un “pepesup” ben picant d’aquest peix suculent a quarts d’11 del vespre, a l’”hotel” del senyor Hinestrosa, és una experiència que només es pot viure a llocs com Corisco: del mar al plat, literalment.

He descobert perquè a l’illa d’Annobon hi ha famílies de cognom “Sabadell”, i he parlat amb un d’ells.

He descobert la meravellosa veu de la cantant gabonesa Patience Dabany (ex-dona del president d’aquest país Omar Bongo)…

He tornat de Guinea amb moltes històries per explicar, més enllà de la crònica de la final de la Champions a Malabo que penjava, ara fa 18 dies, des d’un ciber-cafè regentat per xinesos, amb connexió massa lenta i sobtats talls de llum. La prudència m’aconsellava no penjar més entrades fins que no sortís del país, i més tenint en compte que em passaria els últims dos dies amb el visat caducat (m’ho van veure al control de l’aerport, el dia que me n’anava, però em van deixar passar sense problemes).

De fet, i contra tot pronòstic, he passat 17 dies a Guinea sense haver pagat cap policia o militar per passar cap control. És més, al cuartel de Corisco em van convidar a una San Miguel després que em firmessin l’autorització per sortir en el vaixell de Somagec i una tarda un dels policies em va convidar a caçar micos (“titis”) a la selva de darrera. Llàstima: ferit o no, se li va escapar el macaco al qual havia disparat, i es va quedar sense sopar carn.

Menjar peix fresc cada dia també deu cansar. Un fill de l’Hinestrosa, Bartolomé, es queixava el dia que sopàvem “pepesup” de colorado acabat de pescar:

– Estoy cansado de comer esta mierda (sic.)
– Ya, te apetecería un poco de carne, ¿no?, como cordero o…
– ¿Cordero? ¡Qué dices, hombre! ¡Una buena ardilla a la brasa!”

«Guinea es mucho Guinea», ja ho diuen.

I jo no podia marxar sense tastar la carn de zebú, de porc espí, d’àliga, d’antílop amb salsa de «chocolate del bosque» (modika) o «palmistre» (pambota, amb nous de palma), tot i que al final no vaig trobar pangolí (per sort: aleshores no sabia que és una espècie en greu perill d’extinció i l’animal més traficat del món). El llibre de Gustau Nerín L’antropòleg a l’olla, que vaig rellegir a Guinea i ell em va signar i dedicar amablement mentre compartíem una Castle al Centro Cultural, m’havia obert la gana.

Vindran més històries, però no totes. Algunes no es poden explicar (m’agradaria que em tornessin a donar el visat).

Akiba (en benga de Corisco, «Akeva»)

© Text i fotos: Carles Cascón