dimecres, 30 de desembre del 2009

PUJADA AL MONTCABRER PEL BARRANC DEL CINT

















































































































































































































































MARIOLA
FOTOS: gener 2005, maig 2006, juny 2008, novembre 2009.
DIFICULTAT: Mitjana.
Clàssica pujada al Montcabrer des d´Alcoi, amb possibil.litat de fer una variant a partir del Coll de Sabata. En aquest cas la farem donant la volta a l´Alberri, però també es pot pujar fins al capdamunt. Tenim algunes fonts a la vora de la senda, que no només ens permeten reomplir la cantimplora, sinó que, a més a més, són un ullal de vida al mig de terres solitàries i esquerpes.
EIXIDA: Pujant per la carretera del Preventori, en un revolt hi ha l´entrador al barranc del Cint. Podem deixar els cotxes en un replanell, al costat de la carretera.
A la dreta deixem les ruïnes del teular del Llonganissero, una antiga fàbrica amb un fumeral cònic de rajola. I en front, les parets verticals a una banda i altra del barranc del Cint, un dels símbols d´Alcoi. La senda, al principi, passa sobre una conducció d´aigua camuflada sota un muret de pedra. El fons del barranc està cobert de baladres i esbarzers, i de quan en quan podem sentir les fortes olors de la sempreviva. Prompte vorem els voltors sobrevolant el barranc. Prop de la Penya de l´Àguila, a la solana de Mariola, estan les instal.lacions del Projecte Canyet, pel qual s´ha reintroduït el voltor comú a la comarca de l´Alcoià. El fons del barranc s´estreteix, i la senda passa pel bell mig. Si ha plogut amb intensitat, fins i tot podem gaudir de la presència de l´aigua. Al passar l´estret sí que pot ser freqüent, almenys, escoltar-la, perquè la llera del barranc està reblit de vegetació. I si endevinem l´indret, a uns pocs metres a l´esquerra podrem veure la font del Pastoret. Només cal travessar el barranc. Normalment sols brolla un filet d´aigua, però en períodes eixuts pot arribar a assecar-se. Enmig d´un rodal de xops està el mas del Potro, i a l´arribar al revolt que forma la senda, després d´un tram de senda fangós, naix el poderós doll de la font del Barranc. Aquesta sembre raja generosa. Els freixos aprofiten l´humitat del rierol i l´ombra dels penyassegats. Poc després la senda es desdobla, i agafarem el ramal dret, que puja de forma més decidida i deixa a l´esquerra el llit del barranc. Prompte eixim a una carretera asfaltada, que mena a diversos masos i un pou.
Ara caminarem per la carretera, però no per massa temps. Quan superem el desnivell del barranc arribem a les casetes de Vilaplana, un petit caseriu, en part enrunat. Fins ací portem uns 35 minuts.
Ací deixem la carretera i ens endinsem per una pista de terra a la dreta, que en un principi passa per bancals, i més endavant s´embosca una mica. Allí passarem per una cadena, però no hem de patir, perquè aquest camí està senyalitzat com a GR7. A l´esquerra hi han alguns cultius d´avellaners, i a la dreta, els pinars de la moleta de Serelles.
A uns 15 minuts de les casetes de Vilaplana, en un bellíssim paratge d´ametlers, els masos dels Capellans s´alcen sobre un turó. Passem per aquest grup de masos, i ens desviem per una pista a la dreta, que puja cap al coll de Sabata. Al principi, per bancals d´ametlers, i més amunt pel mig del bosc. Una sendeta que puja per ribes abandonades fa de drecera i ens porta al capdamunt del coll. Ací arribem després d´una hora de camí.
Des d´allí ja s´obrin les vistes cap al Comtat, i les serres de la Marina Alta i la Safor, així com també l´Aitana i els Plans, més al sud. Des del coll de Sabata agafarem una senda que puja per la carena, i conforme pugem, s´amplien les panoràmiques. I als pocs minuts la senda es bifurca. Les dues opcions estan senyalitzades. Deixem el GR7 i agafem la de l´esquerra. Encara pugem un poc, però la senda va rodejant l´Alberri a mitja vessant. En passar un primer barranquet escoltarem el so de l´aigua, si parem l´orella. A la dreta està la font dels Bassiets, tota envoltada de joncs. Des d´ací podem contemplar les terres més solitàries de la Mariola, amb extensos carrascars i algun mas. A la llunyania distingim les siluetes de les serres de Castalla: la Replana del Carrascar, l´Empenyador, el Carrascalet, el Maigmó... i l´allargada ombria selvàtica de la Font Roja. A pocs centenars de metres, una altra font: la de Julià. És possible que en temps de sequeres perllongades arribe a estar eixuta, o de no arribar a córrer l´aigua pel canó, perquè de vegades s´escapa i vessa per terra.
Ara pujarem un collat, i a l´altra banda ja perdem tot contacte amb la civil·lització humana. Tot és bosc, carrasques, pins i dens sotabosc. Aquesta vessant de la serra està en un estat avançat de recuperació després de l´incendi de 1980. A penes es coneixen les petjades que va deixar el foc, perquè els pinatells ja formen una massa molt densa. I més endavant ens enfilem pel barranc del Carrascalet, un dels més bells de tota la Mariola. A dreta i esquerra tot són cingleres per on creixen les carrasques, els corners, els espinals i els freixos, de vegades desafiant la llei de la gravetat. El fons del barranc està format per antics bancals en els que ara proliferen els espinals, les gavarneres i els esbarzers. L´humitat fa que algunes motades de joncs també hi apareguen. En temps de pluges pot arribar a aflorar algun regall d´aigua efímer. I més amunt, si ens fixem en un d´aquests senyals d´humitat, a l´eixida d´un petit barranquet on abunden els joncs, només hem d´apartar-nos uns 10 metres de la senda principal per un entrador que si no coneixem, possiblement no arribem a captar. Perquè si ho fem, podrem tastar les fresques aigües de la font del Carrascalet, una de les més enlairades de tota la Mariola, que recull l´aigua que plou a la vessant sud del mateix cim del Montcabrer. Seguim pujant, i la costera va fent-se feixuga. La vegetació va quedant reduïda a prats de gramínies, timó, coixí de pastor i camamilla, amb alguna carrasca rastrera de quan en quan. Al capdamunt ja tenim les Penyes Monteses.
I quan coronem el collat de l´Alberri ens juntem de nou amb la senda que havíem deixat al coll de Sabata (GR7), però també amb la que ve des de la font de Sanxo (vore ruta de la pujada al Montcabrer per la font de l´Heura). Ara ja veiem el Montcabrer al davant. I no cal explicar massa el tram final de pujada, que ja hem descrit a la ruta adés esmentada. Deixarem el GR7 de nou, que baixaria per la font del Pouet (la podem veure, perquè està a uns 50 metres, sota un cingle), però per pujar al Montcabrer agafarem una senda que es fa evident, perquè des del collat de l´Alberri veiem part del seu recorregut. A poc més de 10 minuts farem cim. El temps total del recorregut és de dues hores i quart.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada