Aprofitem aquests dies de “festivals alimentaris” per informar-vos sobre un article aparegut aquest any en una nova revista d’història que rep el nom de “Mon Medieval”. L’article en qüestió va aparèixer en el número 5 del 2009 amb el títol “Les diferencies estamentals en l’alimentació feudal” i citava el document d’Antoni Riera i Melis “Senyors, monjos i pagesos: alimentació i identitat social als segles XII i XIII” * on s’analitza el sistema alimentari dels tres estaments mes representatius de la societat medieval.

Pel que fa a la noblesa les fonts utilitzades per estudiar el seu comportament alimentari han estat els “comptes de despesa” realitzats pels agents senyorials on consten les despeses diàries que s’efectuaven en un castell  amb motiu d’algun representant real, com es el cas de Guillema de Montcada. Aquí destaca la ingesta de pa blanc, i els components de pollastre i oca, i porc fresc a mes de moltó i anyell preferentment. Els condiments de pebre i ceba eren els mes utilitzats. Els ous i formatge acompanyaven la carn dotant així unes ingestes d’alt contingut proteic. En canvi, el peix, verdures i llegums tenien un paper secundari, i la fruita gairebé inexistent. El sucre, de procedència àrab, era utilitzat només per la reialesa. Una pràctica molt utilitzada era el “bullit” tant de carn com de sopes. S’utilitzaven calderes suspeses a la xemeneia amb ganxos que ,en el cas de la carn, estovar-la i potenciar-ne el gust amb diferents condiments. També era costum els fregits amb greix. El comportament alimentari es converteix en un indicador principal de categoria social. Així el noble havia de menjar molt i exhibir una bulímia exagerada. Especialment pel que fa a la carn, que seguia sent un element de poder i fortalesa i riquesa.

Els monjos amb l’evolució de les comunitats monàstiques i el seu enriquiment per almoines i donacions van anar acumulant una sèrie de bens que els situaren tanmateix en l’esfera de les classes benestants del moment. Hi va haver algunes ordres monàstiques com els cistercencs, que van reivindicar però l’estil de vida mes ascètic proclamat per la Regla de Núrsia (Regla de Sant Benet) en la que la dieta jugava un paper primordial per les exigències de l’ordre. Els “monjos blancs” feien un àpat diari -de la tardor fins el fi de la quaresma- i dos -entre Pasqua i l’equinocci de setembre. Vegetals, llegums i una mica de vi era la ingesta habitual que consumien. Les fruites i verdures  i pa i vi sobrant del migdia era els ingredients consumits al vespre. El peix, ous i llet eren components reservats per grans esdeveniments.

Pel que fa als camperols hi ha havia diferències en els mes o menys acomodats, però cal tenir en compte que els pagesos, per la seva condició d’estament sotmès a la noblesa o als nuclis monàstics eren arrendataris que havien de pagar sovint en espècie amb: blat, vi, bestiar menor, formatges, ous, pesca salada –de fàcil conservació i transport. Uns ingredients que eren un luxe reservat per grans ocasions i que els obligava a restringir-ne el consum. El consum i peça clau de l’alimentació rural era el pa. Però no pa blanc sino fet amb ordi i/ó sègol. El vi era alhora un ingredient valorat per la seva nutrició com pel seu caràcter antisèptic i efectes anímics. Les proteïnes, consumides en menor grau, eren obtingudes pels porcs (porcells majorment) i el bestiar oví i cabrum era consumit ja amb l’animal adult. La caça, inicialment prou important, va ser reduïda fortament degut a l’increment de les zones agrícoles i els impediments que els nobles van anar imposant en els usos de caça comunal. Eren habituals els potatges fets en base a petites quantitats de carn fresca o salada, llegums, verdures, gra triturat.

En conclusió es pot dir que la noblesa exerceix el consum d’aliments mes ben considerats per la medicina culta de l’època (carn, vi i espècies) com a portadors de salut, força física, potència sexual, així com una forma de vida basada en la “joie de vivre”. Els monjos tendeixen a apropar-se a la terra i aposten per una dieta sana i escassa basada en verdures i llegums. Menjar poc, dormir poc i l’abstinència sexual es símbol de virtuosisme i moral selecta. Els camperols produeixen els aliments que la noblesa consumeix i tenen una dieta basada en el conreu de la terra amb ingredients de mes baixa qualitat com el pa negre i les verdures i llegums, cosa que a la llarga potser no serà tant contraproduent com alguns havien pensat inicialment

• Senyors, monjos i pagesos: alimentació i identitat social als segles XII i XIII/  Antoni Riera Melis (discurs de recepció com a membre numerari de la Seccio Historico Arqueologica de l Institut d’Estudis Catalans).- Institut d’Estudis Catalans, 1997.- 34 pàg.- ISBN: 8472833550 (parcialment digitalitzat)

Podeu consultar l’article a text complet:

Les diferències estamentals en l’alimentació feudal / Ariel Vila Redondo.- Mon Medieval , num 5 (2009)- p.102-111